Contes de la vora del foc

Vet aquí que una vegada…

Afortunadament, quan la majoria de membres del grup érem petits, els nostres avis encara ens explicaven rondalles mentre ens donaven l’escudella o després de sopar, perquè no teníem aquest aparell que explica una altra mena d’històries i que hom anomena televisor. Quan el desembre del 76 ens vàrem plantejar de fer un nou muntatge, se’ns va acudir que seria interessant que els nois i noies d’avui coneguessin aquells contes, que els nois i noies d’ahir els recordessin, i que ni els d’ahir ni els d’avui en permetéssim la desaparició. N’hi ha, però, tants i tants, que la feina havia de ser forçosament lenta, i com a grup no hi podíem dedicar tot el temps. Va ser per això que tres de nosaltres, aprofitant el temps lliure, vàrem començar la recerca. Partint del record d’aquelles històries dels avis, i amb l’orientació valuosíssima del senyor Esteve Busquets i Moles, vàrem emprendre una tasca que ha durat, entre naps i cols, prop de dos anys. Les idees principals, a part de la recuperació de les rondalles, eren de revalorar la tradició oral: l’art de saber explicar i el de saber escoltar, i estimular la imaginació cap a camps menys tecnificats, més màgics. Vàrem voler que el foc, per ser el lloc al voltant del qual sorgiren aquestes històries, hi fos una constant.

Un cop fetes la tria i la dramatúrgia, la primera feina fou de fer lectures de l’obra als nens de les escoles Estel, de Molins de Rei i Gitanjali, de Badalona. Volíem veure, en primer lloc, si aquelles històries d’ahir encara els interessaven, i en segon lloc, comprovar, a través dels seus comentaris i dibuixos, la visió que en tenen els nens d’ara. Vàrem creure convenient, per altra banda i donat que les rondalles provenen de tots els Països Catalans, que quedés constància de les diferents variants del català. Amb el magnetòfon, hem anat recollint la parla característica de cada contrada; val a dir que és la feina que més dificultat ens ha comportat i que, pel que fa a la pronunciació, tenim plena consciència d’haver-la assolida tan sols parcialment. Els nens que han vist els assaigs, però, o no ho han copsat, o ens han dit que “parlem malament el català”, quan han sentit un accent que no els és habitual.
L’espectacle està concebut com una simfonia, amb els seus temps ben diferenciats. La intenció no ha estat mai de representar les rondalles d’una manera clàssica, sinó fer-ne una recreació; buscar noves formes sobre el món poètic i a vegades una mica cru d’aquestes històries. No hem volgut fer una versió folklòrica, però sí que el folklore hi fos present. És evident que aquest espectacle dóna la visió del grup sobre unes rondalles determinades. La selecció ha estat feta bàsicament partint dels nostres records; potser per això el color és una mica polsós, perquè ja fa temps que hem deixat la infància a les golfes.

Tots aquests aspectes del muntatge queden especialment remarcats per la música de Pere Josep Puértolas, les coreografies de Sílvia Munt i el vestuari i escenografia de Josep Massagué. La música i la coreografia estan basades en temes populars, clàssics, per en tot moment la fantasia personal dels creadors hi és present. El Pere ha fet la instrumentació base amb quartet de corda, que ajuda a donar aquest aire llunyà i boirós que cercàvem, i la Sílvia, basant-se en passos clàssics del nostres folklore, ha introduït formes i imatges actuals. Per la seva banda, en Josep ha dissenyat el vestuari sobre els dibuixos dels nens d’avui, però li ha donat el color dels records del nen que era ahir.

Devem aquest muntatge a tots els qui s’han interessat per les rondalles i n’han fet part de la seva vida: Lola Anglada, Frederic Mistral, Joan Amades, Aureli Campmany, Mossèn Cinto Verdaguer, Antoni Mª Alcover, els nostres avis… Les rondalles, vinguin d’on vinguin, no són d’ells ni nostres: són patrimoni de tots.

El nostre agraïment a Albert Jané, per la supervisió lingüística de l’obra, i a Josep Vallverdú i Miquel Mª Gibert, de Lleida, Mª Empar Martínez, del País Valencià, Guillem d’Efak, de les Illes, Joan Gispert, de Reus i Angel Surís, de Girona, per la seva col·laboració en el treball lingüístic de l’obra.

U de cuc