Contes de la vora del foc

TEMPORADES 1978-1979-1980

Documents

Cartell
Contes de la vora del foc - Portada Cavall Fort
Portada Cavall Fort
Contes de la vora del foc - Repartiment
Repartiment

Les dades

Presentació

Les rondalles són narracions populars que s’han transmès, a través dels temps, explicades de pares a fills, o d’avis a néts, durant generacions i generacions, especialment durant les llargues vetlles d’hivern, a la vora del foc… Recollides, després, pels folkloristes com Joan Amades a Catalunya, mossèn Alcover (Jordi d’es Recó) a Mallorca, Esteve Casaponce al Rosselló, Enric Valor al País Valencià, entre molts d’altres. Se n’han publicat una colla de reculls i formen un conjunt d’un interès extraordinari, actual i permanent. Hi predomina l’element fantàstic i meravellós, els éssers imaginaris, la influència dels poders màgics, contrapunt lògic i natural de la vida que duia el poble, grisa, limitada i sense horitzons.

Les rondalles populars constitueixen un material excel·lent per a ésser recreat en tota mena de gèneres narratius, des dels còmics al cinema, passant, és clar, pel teatre. I és efectivament, en aquest tresor inexhaurible on el grup U de cuc, aquest cop, ha anat a cercar la matèria primera per al muntatge teatral que avui us ofereixen. Es tracta, ni més ni menys, que d’un enfilall de rondalles pròpies dels diversos països de llengua catalana, combinades i perquè formin, en conjunt un espectacle escènic harmònic i ben lligat, en que l’interès es mantingui des del principi fins a la fi. Però a més del treball de dramatúrgia, és a dir, de transformació dels valors narratius en valors escènics, en aquest muntatge podreu apreciar les diverses maneres com el català és parlat arreu de la nostra terra. Ja ho sabeu que no parla igual un rossellonès que un valencià, un mallorquí que un lleidatà o que un barceloní. Cada variant del català té les seves particularitats, el seu accent, els seus girs propis que tots plegats, no fan sinó enriquir la llengua, que és el conjunt d’aquestes variants. Estem segurs, doncs, que en aquest muntatge del grup U de cuc s’acululen un seguit d’al·licients que us faran seguir tota la representació amb un gran interès.

Albert JANÉ

Sobre l'obra i el seu muntage

Vet aquí que una vegada…

Afortunadament, quan la majoria de membres del grup érem petits, els nostres avis encara ens explicaven rondalles mentre ens donaven l’escudella o després de sopar, perquè no teníem aquest aparell que explica una altra mena d’històries i que hom anomena televisor. Quan el desembre del 76 ens vàrem plantejar de fer un nou muntatge, se’ns va acudir que seria interessant que els nois i noies d’avui coneguessin aquells contes, que els nois i noies d’ahir els recordessin, i que ni els d’ahir ni els d’avui en permetéssim la desaparició. N’hi ha, però, tants i tants, que la feina havia de ser forçosament lenta, i com a grup no hi podíem dedicar tot el temps. Va ser per això que tres de nosaltres, aprofitant el temps lliure, vàrem començar la recerca. Partint del record d’aquelles històries dels avis, i amb l’orientació valuosíssima del senyor Esteve Busquets i Moles, vàrem emprendre una tasca que ha durat, entre naps i cols, prop de dos anys. Les idees principals, a part de la recuperació de les rondalles, eren de revalorar la tradició oral: l’art de saber explicar i el de saber escoltar, i estimular la imaginació cap a camps menys tecnificats, més màgics. Vàrem voler que el foc, per ser el lloc al voltant del qual sorgiren aquestes històries, hi fos una constant.

Un cop fetes la tria i la dramatúrgia, la primera feina fou de fer lectures de l’obra als nens de les escoles Estel, de Molins de Rei i Gitanjali, de Badalona. Volíem veure, en primer lloc, si aquelles històries d’ahir encara els interessaven, i en segon lloc, comprovar, a través dels seus comentaris i dibuixos, la visió que en tenen els nens d’ara. Vàrem creure convenient, per altra banda i donat que les rondalles provenen de tots els Països Catalans, que quedés constància de les diferents variants del català. Amb el magnetòfon, hem anat recollint la parla característica de cada contrada; val a dir que és la feina que més dificultat ens ha comportat i que, pel que fa a la pronunciació, tenim plena consciència d’haver-la assolida tan sols parcialment. Els nens que han vist els assaigs, però, o no ho han copsat, o ens han dit que “parlem malament el català”, quan han sentit un accent que no els és habitual.
L’espectacle està concebut com una simfonia, amb els seus temps ben diferenciats. La intenció no ha estat mai de representar les rondalles d’una manera clàssica, sinó fer-ne una recreació; buscar noves formes sobre el món poètic i a vegades una mica cru d’aquestes històries. No hem volgut fer una versió folklòrica, però sí que el folklore hi fos present. És evident que aquest espectacle dóna la visió del grup sobre unes rondalles determinades. La selecció ha estat feta bàsicament partint dels nostres records; potser per això el color és una mica polsós, perquè ja fa temps que hem deixat la infància a les golfes.

Tots aquests aspectes del muntatge queden especialment remarcats per la música de Pere Josep Puértolas, les coreografies de Sílvia Munt i el vestuari i escenografia de Josep Massagué. La música i la coreografia estan basades en temes populars, clàssics, per en tot moment la fantasia personal dels creadors hi és present. El Pere ha fet la instrumentació base amb quartet de corda, que ajuda a donar aquest aire llunyà i boirós que cercàvem, i la Sílvia, basant-se en passos clàssics del nostres folklore, ha introduït formes i imatges actuals. Per la seva banda, en Josep ha dissenyat el vestuari sobre els dibuixos dels nens d’avui, però li ha donat el color dels records del nen que era ahir.

Devem aquest muntatge a tots els qui s’han interessat per les rondalles i n’han fet part de la seva vida: Lola Anglada, Frederic Mistral, Joan Amades, Aureli Campmany, Mossèn Cinto Verdaguer, Antoni Mª Alcover, els nostres avis… Les rondalles, vinguin d’on vinguin, no són d’ells ni nostres: són patrimoni de tots.

El nostre agraïment a Albert Jané, per la supervisió lingüística de l’obra, i a Josep Vallverdú i Miquel Mª Gibert, de Lleida, Mª Empar Martínez, del País Valencià, Guillem d’Efak, de les Illes, Joan Gispert, de Reus i Angel Surís, de Girona, per la seva col·laboració en el treball lingüístic de l’obra.

U de cuc

Galeria d'imatges

Imatges de "La misa de Sant Ximpli"

Realització Josep Massagé

Fotos de Pau Barceló

DE LA LISA PER A LA CARME

Recull de premsa i crítiques

P. Espinosa Bravo

DIARIO DE BARCELONA
15·11·1978

“TEATRO PARA NIÑOS QUE QUIEREN ESCUCHAR”

“…Es un espectáculo de gran belleza plástica y abiertas intenciones culturales.

…los adaptadores han realizado una interesante labor dramática.

…Durante dos horas, por el escenario desfilan peculiares diablos, brujas, hadas, dragones, piratas, príncipes y doncellas, que de alguna manera forman parte del acervo tradicional de “els Països Catalans” y lo hacen con un buen sentido del ritmo teatral, apoyándose en un sólido trabajo colectivo.

…el montaje resulta eficaz y brillante. Cuenta para ello con una escenografía -adecuadamente subrayada por la luminotecnia- y un vestuario de gran impacto a niveles plásticos.

…cada rondalla utiliza la variante del catalán de la zona o comarca de donde proceden.”

Joaquim Vilà i Folch

AVUI
15·11·1978

“UN GRAN ENCERT D’U DE CUC”

“Sincerament, penso que aquesta aportació “d’U de cuc” al teatre infantil és molt important.

…a “CONTES DE LA VORA DEL FOC”, “U de cuc” ha anat tan lluny com ha pogut.

…a “CONTES DE LA VORA DEL FOC” les rondalles que se’ns expliquen ens enfronten – enfronten els nois i noies- amb la Mort, la Violència, la Por, el Sexe, amb el Mal, però no d’una manera malaltissa, no amb propòsit de gresca o feredat, sinó amb la sana proposta de parlar cara a cara amb l’infant sobre les línies que conformen la nostra ancestral manera de ser.

“CONTES DE LA VORA DEL FOC” és un muntatge per a infants que fuig de l’infantilisme, és un muntatge d’elements folklòrics que fuig del folklorisme, és un seguit de reflexions que fuig de l’encaparrament. “U de cuc” ha triat un dels camins més difícils a l’hora de fer un espectacle per a infants: el de la sinceritat. Se’n podien fer molts de muntatges amb contes i rondalles, però pocs de tan sincers.”

Salvador Corberó

HOJA DEL LUNES
20·11·1978

“DEMONIOS, BRUJAS, HOMBRES Y BROMAS”

“…un espectáculo juvenil que cumple muchos servicios al tiempo que divierte.

…bajo la dirección de Francesc Alborch han intentado un espectáculo más exigente a todos los niveles, y para ello han realizado un singular reencuentro de historias populares…

…con ello, abrirán el paso no solo a un resumen de situaciones que han divertido -o asustado, que también vale- a muchas generaciones de niños, sino también en el rescate hacia términos orales que corrían el riesgo de perderse.”

Josep Mª Loperena

MUNDO DIARIO:
14·11·1978

“DEMASIADAS BRUJAS Y MONSTRUOS”

“…Sin embargo, y a pesar de que los responsables del montaje “un cop fetes la tria i la dramatúrgia, la primera fina fou de fer lectures de l’obra als nens de les escoles”, para comprobar a través de sus comentarios y dibujos si aquellas historias de ayer podrían interesar a los niños de hoy, el espectáculo es , a mi juicio, totalmente inadecuado a la mentalidad infantil.

Nos hallamos una vez más ante un espectáculo hecho para los niños que gusta a los mayores; ante un ejercicio muy bien realizado, cuya valoración por parte del público infantil es casi imposible. Los “CONTES DE LA VORA DEL FOC” carecen de alegría – salvo contadísimas excepciones- y no preconizan, entre otras cosas, ni la paz, ni la libertad, ni el amor.

…Josep Massagúe ha creado un espacio escénico lleno de sugerencias. La música de Josep Puértolas refunde y estiliza temas de todos los Países Catalanes y ayuda a comprender las variedades idiomáticas del texto. La coreografía de Silvia Munt, singularmente bella, adquiere la categoría de signo sustitutorio de la palabra, que es aceptado y celebrado por el público infantil.”

C.P.

LA VANGUARDIA
19·11·1978

“…El ritmo dado a la obra, la coreografía, la música, las distintas fórmulas narrativas utilizadas, que contribuyen igualmente a dar mayor rigor a la acción total, forman un conjunto teatral muy notable.

…Todo ello está sazonado asimismo por una cierta pícara utilización del sentido popular del humor, y servido con una buena dosis de trabajo, que hace muy alta la calidad media de todo el espectáculo. En definitiva pues, un excelente espectáculo, en el que ha trabajado el grupo “U de cuc”…”.

Josep A.Vidal

CANIGÓ 18·11·1978

“Aquesta recreació onírica pot resultar discutible; com a mínim no és l’única possibilitat; però “U de cuc” l’ha treballada amb un rigor molt meritori i hi ha aconseguit una gran qualitat plàstica i una eficàcia escènica que no traeix els propòsits del treball. Un món de fades, de bruixes i bruixots, de dimonis ingenus – gairebé angèlics-, de personatges arquetípics del comportament i les febleses dels homes, cobra vida davant els infants. I ho fa amb eficàcia.

…”CONTES DE LA VORA DEL FOC” és un treball ben fet que mereix l’atenció del públic infantil i en general, així doncs, magnífica ocasió que els mestres i els educadors en general haurien d’aprofitar”.

Joaquim Vilà i Folch

AVUI 24·11·1978

“EN EL LIMIT DE LA SENSIBILITAT DE L’INFANT I DEL LLENGUATGE ADULT”

“… és precisament en aquest límit on “el noi i la noia”, espectador de Cavall Fort, és situat al davant de tot un món de suggestions, d’evocacions, d’intuïcions. És llavors que tots aquells elements utilitzats en el procés dramatúrgic es tornen signes vivíssims, motius de reflexió o simplement -simplement?- pòsit de la consciència d’adult, ja en formació.

Estic segur que més d’un adult s’escandalitzarà pel comportament lèsbic de les bruixes – mare i filla- o de la violència sexual amb que és tractada la pubilla de Can Fàbregas. No, no patiu, però. No hi ha cap sortida fora de to (…) El plantejament és cru, però sense ferir, ben al contrari, proporciona un immillorable punt de partida per a estimular el sentit crític. I tot situat en el mateix límit…”

CANIGÓ 28·10·1978

“U de cuc S’APROPA A LA NOSTRA RONDALLÍSTICA”

“…continuen amb aquest nou treball la seva línia pedagògica, posant el públic infantil en contacte amb un món excitant, el denominador comú del qual, és la forma de superar la por que l’home té o sent davant de personatges, fets i circumstàncies que el sobrepassen”.

Joaquim Vilà i Folch

AVUI 24·11·1978

“PELS VOLTANTS DE L’ESCENARI”

Encara sou a temps – no sé, però, si trobareu entrades- d’assistir a l’última representació.

… Malgrat les crítiques contradictòries que l’espectacle ha suscitat pensem que és un títol que cal no deixar escapar. Tothom coincideix, però, en el rigor del treball, que ens situa davant d´un producte formalment notable. Els problemes vénen per un altre cantó, més ideològic, de concepte de l¡infant, de fantasmes pedagògics mal païts…

Osvald Campanals

LA MAÑANA 22·12·1978

“CONTES DE LA VORA DEL FOC”, ENQUADERNACIO DE LUXE

“…en quan aquest lluminós -i de quina manera!- espectacle, cal dir, ben ràpidament, que es tracta d’un ambiciós, contradictori i imaginatiu espectacle teatral, on els disciplinats components de “U de cuc” hi ha posat tot el que podien i més (…) Més discutible resulta la solució escènica de voler fer parlar els personatges d’acord amb l’accent fonètic característic de la comarca d’on són oriünds els contes escollits (…) juguen a fer del teatre una caixa màgica on tot és possible i realitzable, gràcies a la tècnica (aparells, maquinetes i bons equips).

…Concretament, “CONTES A LA VORA DEL FOC” em sembla (…) dóna la impressió de que econòmicament neden en l’abundància. I això, segons com, en teatre, gairebé és un perill, sobretot, si un abans tanmateix ha passat gana.”

Crítiques infantils

Els nois i noies (entre 10 i 12 anys) opinen

 “El decorat que hi havia, que era el mateix  per a totes les rondalles, en segons quines no quedaven del tot bé; per exemple: en la dels soldats no hi encaixava gaire. En canvi, la de les bruixes hi quedava perfectament bé. En algunes rondalles de cap el final els costava començar el monòleg o diàleg i els havien d’ajudar. Alguna fusta (del decorat)  era un pel fluixa i no aguantava el pes o el salt de l’actor.

Els nens no parlaven gaire, i el que deien ho deien amb un to una mica falç.

En general tota  l’obra ha estat  bé; les bruixes, els dimonis i els soldats ho feien bé i han sigut del nostre grat. Els personatges sabien expressar-se bé i representar bé el seu paper.”

“Aquesta obra m’ha agradat molt perquè les rondalles no les havia sentit mai. Una de les que més m’ha agradat ha sigut la de les bruixes, perquè no sabia que les bruixes saltaven i donaven un petó al cul del dimoni.

La que no m’ha agradat ha sigut la de la cullera. Perquè es va fer una mica pesada quan el personatge de la cullera anava pel fons del mar.”

Aquests contes estan ben lligats però a vegades, si no t’ho  han explicat abans, no ho entenia gaire. Els dos nens no s’els entenia gaire perquè parlaven fluix.

La primera rondalla, la de les ombres, crec que quedaria millor amb personatges. El conte  o la rondalla de la pubilla, quan van fer el ball va ser molt avorrit.

La rondalla que em va agradar més va ser la de la mort i la missa de san Ximplí, perquè van ser molt boniques i els personatges estaven molt ben buscats pels papers que feien. La rondalla del geperut va ser molt divertida però no em va agradar tant com les altres dues.”

Dibuixos escolars