14·11·2021
Del període 1972-1984 en que vaig participar a l’U de cuc com actriu, recordo especialment tres moments que acompanyaven a cada posta en escena de les nostres propostes teatrals.
Un d’ells, el primer, era quan en el decurs dels assaigs sorgia l’EUREKA! per les troballes interpretatives, gags, associació d’idees i/o matisos que ens permetien transcendir el nivell assolit fins llavors i s’integraven en aquell “tot” que seria el nou espectacle. Havia dies molt fructífers en que es creava una atmosfera tan fluida que afavoria la nostra immersió en el nou treball, ens el feia sentir “més propi” i “més original”; “més integrat”, “més factible”,… El gaudíem plenament!!
Un altre moment, el segon, es produïa el dia de l’estrena. El teatre ple de nens i nenes amb les seves famílies, expectants. El teló preparat per enlairar-se. Les llums de la sala difuminant-se i les de l’escenari a punt d’esclatar. Tot l’equip, amb l’adrenalina al cent per cent, creuant els dits per a que l’engranatge funcionés sense entrebancs. TELÓ!! La quarta paret desapareixia i començava l’espectacle.
I el tercer moment era quan, finalitzada l’actuació s’aixecava el teló i molts nens i nenes pujaven a l’escenari i, sempre espontanis, sempre gratificants, ens feien preguntes, observaven, tocaven els vestits , els decorats,…
Recordo que, després d’una de les representacions de La ventura de Pinotxo, on interpretava la fada dels cabells blaus, vaig fixar-me en una nena que anava recollint del terra de l’escenari les “guspires màgiques” (fragments de paper metàl·lic) que la fada llançava quan desapareixia d’escena i que amb la llum creaven un efecte especial, màgic. Li vaig preguntar si en volia més de noves i em va dir que no, que havien de ser les que havia llançat la fada. Les volia pel seu oncle, per veure si amb elles es recuperava i tornava a caminar, després d’haver patit un accident que l’havia trencat la columna vertebral i lesionat la medul·la, em va acabar d’explicar la seva mare. Va ser molt emotiu. La vaig ajudar a recollir més “guspires màgiques”.
Aquests efectes del món de la fantasia sobre el món real ajuden a afrontar dificultats i situacions delicades. Tota l’aportació terapèutica que el teatre pot tenir pels nens i nenes, en certs moments emocionals, es va fer evident en la vivència expressada per aquella nena.
Mercè Camprubí