Carles Rouras

Fa poc més de 50 anys U de cuc va prendre forma i ha estat part important en omplir de cultura i il·lusió a molts infants del nostre país. Això és un fet, però també ho és el que ha estat format per les persones que han anat passant i que l’han fet gran.

Era l’any 1980, jo venia de fer teatre en grups independents i, amb molt autoaprenentatge, havia agafat certes tècniques que, gràcies al gran Adrià Frias, em van permetre incorporar-me al grup. Des del primer minut vaig comprovar la magnitud que tenia en tots els sentits: la creativitat, l’equip humà, la qualitat dels components, cadascun en la seva funció. Realment, vaig estar-hi poc temps, potser un any, però va ser molt intens.

Vaig poder participar en la filmació de Contes de la vora del foc fent de Tonico, el geperudet. Em va encantar fer-ho. L’explicació és que, com jo vinc de família valenciana, no em va costar gens parlar en l’idioma original del conte. Però, en el doblatge ho van fer Els Pavesos, i jo vaig doblar a un dels soldats de l’Empordà.

No només es va quedar aquí. Kikerikiste va ser el muntatge en el que vaig incorporar-me com a Nicodemus, en el segon repartiment.

Mentre, i demostrant el caire cooperatiu d’U de cuc, molts participavem en l’organització logística del Centre d’Espectacles, als Lluïsos de Gràcia, venent entrades, com acomodadors i d’altres tasques perquè ens sentíem part de la història que s’estava escrivint.

Llàstima que el projecte de  El collaret d’algues vermelles no tirés endavant ja que a mi en tenia especialment enganxat. Recordo les classes d’esgrima amb Pavel Rouba, de cant amb Berta Alcañiz i d’altres professionals que ens van ajudar a millorar a tots, i a mi particularment.

Vaig haver de marxar del grup, les coses sovint venen com venen però, tot i que he estat en altres situacions semblants, sempre m’he sentit part d’aquesta gran família que és i ha sigut U de cuc, i a qui estic agraït per haver-me deixat formar part d’ella; i sobre tot el de poder conèixer persones meravelloses amb les que vaig viure moltes anècdotes – fins i tot l’intent de cop d’estat del 23 de febrer, mentre esperaven començar l’assaig i meravellar-me amb els magnífics dissenys de Josep Massagué.

Per acabar he de fer menció a Paco Alborch, l’ànima de tot, gran director i gran persona que, el dia que vaig començar la meva aventura a la Ràdio, va ser el primer a qui vaig entrevistar. Aquella aposta que ell em va fer em va permetre continuar al mitjà, on sempre fèiem difusió dels espectacles d’U de cuc.

Sort, Salut i molt de Teatre

Carles Rouras