Carme Barbarà

Recordo els bolos a Lleida. Solíem anar-hi amb autocars que moltes vegades no tenien calefacció i ens havíem de dur mantes per no quedar-nos glaçats. En Kiko Gutierrez feia la sirena antiboira quan en trobàvem, i ens feia cantar cànons que feien el viatge molt agradable. A Lleida sempre ens rebia molt amablement la Montserrat Comajuncosa, que era qui organitzava els Cicles Cavall Fort a Ponent.

Recordo que hi havia llocs on anàvem cada any: Lleida, Ribes, Ripoll, Girona… Precisament a Girona anàvem a dinar a Can Roca ja que el Josep Maria Servitje i l’Anna Bosch hi tenien relació. No cal dir que dinàvem estupendament. Els bolos ens van servir per conèixer força bé Catalunya i la seva gastronomia.

Recordo una altra cosa que durant un temps vam practicar: “los viernes locos de U de cuc!”. En acabar l’assaig dels divendres i si l’endemà no teníem bolo al matí, ens anàvem a ballar a La Paloma. Quina resistència es té quan un és jove! Tots treballàvem, assajàvem com a mínim tres vespres a la setmana, fèiem bolos els caps de setmana i encara teníem esma d’anar a fer la cabra a La Paloma.

1·05·2021. Paco.
Ostres, Carme!

Ha acabat de llegir el teu recull d’anècdotes (que col·locaré en els corresponents muntatges) i records amb els ulls plorosos. D’alegria al rememorar fets divertits? De tristesa pel temps passat? Nostàlgia, potser? De tot un poc. Però sobretot, pel sentiments de grup i d’amistat compartida que hi havia entre nosaltres.

Gràcies de nou, Carme. I per favor, no deixis de recordar.

1·05·2021. Carme Barbarà.

Ui, Paco, que m’emociones,
Sí que van ser uns anys molt bonics. Ens ho passàvem molt bé, però també contribuíem a aixecar la cultura d’un país que la dictadura havia volgut devastar i, sobretot, vam ser un dels pilars que van dignificar el teatre per a nois i noies.
Teníem il·lusió i ganes de fer coses noves, i penso que durant molts anys vam ser un grup heterogeni però molt unit. La prova és que molts de nosaltres hem mantingut la bona relació encara que no tots ens veiem gaire sovint; per quan ens trobem sempre sembla que ens hàgim vist el dia abans.
Crec que amb l’edat sí que ens enyorem d’aquelles coses tan boniques que vam viure, i que lamentem no tenir l’empenta per seguir fent-les, exceptuant-te a tu, que no pares! Però “nadie nos quita lo bailao” i tot això ningú no ens ho pot prendre. O sigui que gràcies per la iniciativa de recollir-ho, almenys no quedarà només a les nostres memòries.