Jordi Blesa Montoliu

 U DE CUC, VIATGE EN EL RECORD

     Permeteu-me que em presenti: el meu nom és Jordi Blesa Montoliu i sóc locutor, actor i dramaturg. També podria dir que sóc músic, doncs sóc nét i besnét de músics i a més toco l’acordió, però malgrat provenir de família de músics i dur la música a les venes, sempre m’he definit com a un actor que toca un instrument.

     Sóc invident de naixença, però en lloc d’entomar-ho com un problema o una font de limitacions, sempre ho he considerat una particularitat més de la meva persona; per a mi, el fet de no veure-hi equival a ser alt o baix, prim o gras, guerxo o coix.

     Els qui m’han tractat de sempre, afirmen que de petit ja no coneixia límits, i de gran, aquest tarannà valent, temerari i inconformista, és sens dubte el trampolí que m’ha ajudat a assolir els meus somnis, és a dir: poder-me dedicar professionalment a allò que per sempre més ha estat, és i serà la meva vida: la interpretació, la ràdio i l’escriptura.

     L’afició pel teatre em ve des de ben petit, a tall d’anècdota diré que el meu avi, cada diumenge em feia escoltar emissions de teatre català que emetia Ràdio Quatre, i va ser un d’aquells diumenges que, quan un servidor tenia sis anys, vaig dir-li:

     –Tete, jo vull fer teatre.

     Per altra banda, la meva àvia sempre tenia el diari a les mans, i cada cap de setmana anàvem plegats a veure tota mena de manifestacions infantils que tinguessin lloc a Barcelona o els voltants.

     Va ser una època esplendorosa: feia relativament poc que havia mort el dictador, i amb l’adveniment de la democràcia, imperava arreu la sensació de que tot estava per fer i tothom tenia unes ganes boges de fer, la creativitat brollava com una impetuosa torrentera que no tenia aturador, i gràcies a aquest esclat d’entusiasme col·lectiu, el teatre infantil del nostre país visqué sens dubte un dels moments de màxim esplendor, i fou precisament en aquest meravellós clima d’eufòria, que una companyia de teatre independent creada l’any 1972 amb el nom de “Jocs a la sorra”, era apunt de fer un immens salt endavant i consolidar-se com una de les millors companyies de teatre infantil del moment juntament amb altres històrics com “Marduix Teatre”, “La Trepa”, “Putxinel·lis Claca” i d’altres. Era la companyia “U de cuc, teatre”, dirigida per en Francesc Alborch i Barranca.

     M’és molt difícil precisar quan i com comença exactament la meva relació amb “U de cuc”, perquè tot i que en qüestió de dates – poso per testimoni tots aquells qui em coneixen – acostumo a ser molt precís, aquesta esmentada precisió no la tenia – com és natural – als meus set/vuit anys, i confesso que encara n’haurien de passar uns quants més, concretament fins que vaig complir els dotze/tretze, que vaig ser conscient del pas del temps i la importància del moment en què s’esdevenen segons quins fets. A partir d’aquella presa de consciència, una de les meves obsessions ha estat reconstruir i documentar el meu calendari màgic, però lògicament, hi ha dades i dates que se m’escapen, per tant pregaria a en Francesc Alborch – en Paco per els amics -, que, un cop llegeixi aquesta meva humil aportació, em fes l’immens favor, com diu el periodista Carles Porta, de “Posar llum a la foscor”.

     El primer contacte que tinc doncs amb la companyia, devia ser a començos de l’any 1981, quan amb la meva àvia vam anar per primer cop al teatre de ”Els Lluïsos de Gràcia” a veure un espectacle que portava per títol “Contes de la vora del foc”. Per increïble que pugui semblar, trigaria anys a saber que aquell fantàstic muntatge era de ”U de cuc”.

     No obstant, no vaig poder gaudir de l’obra com m’hagués agradat: recordo que aquella setmana la vaig passar enfebrat al llit, i precisament aquell diumenge la meva àvia, després de constatar que la febre ja havia remès fins a 36 i mig, va decidir que ens podíem arriscar a fer una petita escapada al teatre; això sí, només acabar l’obra, un taxi i de cap al llit, per tant no em fou possible, un cop finalitzada la funció, anar a saludar els actors com ja aleshores tenia per costum.

     El primer contacte personal amb la companyia, doncs, no arribaria fins uns quants mesos després, quan van reposar el muntatge “El gran Claus i el petit Claus”, que ja havien estrenat, si no em falla la memòria, l’any 1972, quan encara la companyia es deia “Jocs a la sorra”.

     Arribats a aquest punt, vull explicar-vos una cosa, simplement perquè vegeu com canvien alguns conceptes amb el pas del temps: a finals dels anys setanta i començament dels vuitanta, el fet que una companyia de teatre decidís reposar un muntatge estrenat anteriorment – sobre tot si va ser un èxit -, volia dir mostrar-lo a aquelles generacions que per lògica no havien tingut ocasió de veure’l, naturalment, amb l’afegit de l’experiència adquirida fins el moment present. Avui, rares vegades una reposició té aquell significat – i ho deixo aquí .

     “El gran Claus i el petit Claus” era una adaptació teatral del dramaturg François Salvaing a partir d’un conte de Hans Christian Andersen. La traducció anà a càrrec de Jaume Melendres, i de l’adaptació de les cançons cantades per un estol de magnífics cavalls al llarg de l’espectacle, se n’encarregà l’Ignasi Roda en el primer muntatge i en Pere Josep Puértolas en aquest darrer.

     “El gran Claus i el petit Claus” narra la història de dos homes, un ric i un pobre, tots dos de nom Claus i rebatejats per un subhastador de cavalls com a gran Claus i petit Claus segons el seu poder adquisitiu. Els dos Claus, s’enfrontaven en una lluita descarnada, la causa de la qual eren precisament els seus respectius cavalls.

     En aquella ocasió, el repartiment el formaven Mercè Camprubí,  Adrià Frias, Pere Yter, Susanna Gràcia, Ferran Herrera, Maria Teresa Robert, Armand Quilez, Maria Isabel Torres i Victor F. Suañez.

     Només començar la funció, en Jordi ja va fer de les seves aturant sense voler a un dels dos Claus que avançava per entre el públic en direcció a l’escenari, i generós com sempre he estat, vaig oferir-li crispetes d’una bossa que duia a la mà. L’actor es va aturar, i ficant la mà a la bossa exclamà:

     –Ondia! Crispetes! Moltes gràcies! Com te dius, bonic?

     –Jordi! I tu?

     –Jo em dic Pere, però ara em diré Claus! Ui! Que comencem!!

     I dient això, em tustà el clatell i arrencà a córrer cap a l’escenari. Així fou com vaig conèixer a en Pere Yter, o sigui, “El petit Claus”.

     La peça em va encantar, i el duel titànic entre Adrià Frias i Pere Yter – els dos Claus – era brutal; sobre tot, el que em ve a la memòria és el contrast d’ambdós tarannàs: l’Adrià donant vida a un autèntic bèstia disposat a tot amb tal d’imposar la seva llei sobre el més pobre, i en Pere encarnant un jove bon jan que ha d’esmolar cuita-corrents enginy i picaresca per tal de no morir esclafat per les males arts del seu adversari.

     Com tots els treballs de ”U de cuc”, aquella funció va ser una autèntica lliçó d’interpretació i d’enginy a l’hora de dissenyar escenografia i vestuaris. Perquè vegeu que no dic el que dic per tal d’ensabonar ningú, us diré com a proba del gran treball de tothom, que el repartiment el conformaven únicament nou actors, però hi havia actors que duplicaven i triplicaven personatges amb una eficàcia tan bestial, que hauries jurat que a l’escenari n’hi havia més d’una trentena.

     En acabar l’espectacle, aquest cop sí vaig poder anar a saludar els actors, i curiós i inquiet com era, anava de la mà de tots ells d’una banda a l’altra de l’escenari veient-t’ho tot absolutament meravellat. Devien acabar bojos amb mi, pobres!

     Gairebé quaranta anys després, recordant aquest i altres episodis amb en Paco Alborch, director  de la companyia, ell em deia:

     –El que ens deixava ben parats a tots, era la increïble percepció que ja aleshores tenies de les coses, perquè pensa que tot i no veure-hi, no et perdies ni un detall, i ens explicaves les escenes talment com si les veiessis realment.

     Aquell vespre, vaig sortir del teatre feliççç per haver gaudit d’un espectacle memorable i també perquè aquell dia havia fet una bona colla d’amics. No em podia imaginar fins a quin punt en Jordi s’havia fet entranyable en els cors dels membres de ”U de cuc”.

     Encara tornaria a veure aquest espectacle un segon cop, aquesta vegada seria a la “Sala Villarroel” en una matinal per a escoles. Aquest cop però, com que anava amb l’escola, no em va ser possible saludar els actors com era habitual en mi.

     A partir d’aquell dia, tant la meva àvia com jo estàvem al cas de la programació infantil de ”Els Lluïsos”, i com que el teatre de la Plaça del Nord era parada obligatòria de les millors companyies del moment, no hi havia diumenge que no hi féssim cap, i com que “U de cuc” portava la gestió de la sala, era fàcil coincidir amb la major part dels membres de la companyia que hi feien tasques diverses com la venta d’entrades, acomodar els assistents…, i com que des d’aquella formidable representació de “El gran Claus i el petit Claus” la meva àvia i jo ja ens havíem convertit en espectadors habituals, tothom ens coneixia – des dels qui venien les entrades fins els responsables del bar -, per tant era com estar en família.

     Per cert, ara que parlo del bar, us explicaré que una de les consumicions estrella després de les patates, els fruits secs, les anomenades “cortezas” i les crispetes de tota la vida, eren – no us ho creureu – les croquetes! I és que aquelles croquetes de pernil i pollastre que es desfeien a la boca només fregar-les amb les dents i que preparava de manera casolana la mestressa abans i després de cada funció, us asseguro que eren peces d’autèntic “delicatessen”; i volaven, eh, ja ho crec que volaven, i no pas perquè tinguessin ales precisament!

     Mesos després, un diumenge al matí ja a mitjan de l’any 1982 – no recordo la data exacta -, després de passar-nos una bona estona fullejant la cartellera per decidir què fèiem aquella tarda, la meva àvia i jo vam acordar anar, quina casualitat, a ”Els Lluïsos de Gràcia”, aquell dia però, no s’hi feia teatre sinó cinema, i és que a l’entranyable teatre de la Plaça del Nord, a més de les representacions teatrals dutes a terme per les millors companyies de teatre infantil del nostre país, també s’hi projectaven pel·lícules infantils, la gran majoria doblades al català, però també se n’exhibien de la factoria Disney doblades en un castellà sud-americà tan exagerat que encara les feia més caricaturesques, però aquell accent se’ns ha quedat gravat per sempre més en el record fins a fer-lo entranyable.

     Aquell diumenge s’hi projectaven dues pel·lícules, una en castellà, “La bruja traviesa” de la factoria Disney, i el film del director britànic James Hill “La guineu de Bambury”, un dels primers doblatges en català produïts per les productores “Drac màgic” i “Rialles”, doblatges que amb el pas dels anys han esdevingut un puntal indiscutible en la recuperació i normalització del català.

     Com a curiositat explicaré que aquesta pel·lícula es va estrenar per primer cop a casa nostra i en la nostra llengua als desapareguts cinemes Publi l’any 1981. De fet, crec que gairebé totes les pel·lícules en català d’aquella època es van estrenar en els esmentats cinemes.

     Aquell dia, a més de l’Armand Quilez, en Pere Yter i d’altres, també hi era l’Adrià Frias, i en un dels moments en que ens vam saludar, em digué:

     –Ei, Jordi! Ja saps que tenim un nou muntatge apunt, eh? La propera setmana estrenarem “El gran màgic d’Oz”! Vindràs a veure’ns, oi?

     Aquella fou la primera vegada que vaig escoltar el títol d’aquesta meravellosa història que Louis Frank Baum escrigué a començos del segle XX i que, ironies de la vida, no va dedicar-la a cap fill, nebot o fill d’algun amic molt estimat, sinó a la seva esposa. La resposta, tant per part meva com per la meva àvia, ja podeu imaginar quina va ser: un sí rotund.

     El diumenge de la setmana següent doncs, a dos quarts de sis de la tarda, la meva àvia i jo sèiem a primera fila i el teló s’aixecava per donar la ben vinguda a “El gran màgic d’Oz”, el nou muntatge de la companyia “U de cuc, teatre”.

     No explicaré l’argument de l’obra perquè a hores d’ara tothom el coneix, sí diré que en Francesc Alborch – en Paco -, amb molt bon criteri,  va triar la traducció de Lluís Anton Baulenas a l’hora de confegir la dramatúrgia, i demostrant un cop més que duu el teatre a la sang, va saber condensar tota l’essència de la novel·la de Baum en una peça deliciosa que durava gairebé dues hores – entreacte inclòs -, però ningú se n’adonava del pas del temps, ja que l’acció es desenvolupava amb un ritme trepidant que mantenia els espectadors – petits i grans – atents de principi a final.

     Un detall que vaig descobrir anys després en llegir la novel·la de Baum: Alborch va decidir – i amb molt bon criteri -, no fer esment del tarannà aspre i ferreny dels oncles de la Tèia, uns oncles que mai reien, i precisament aquest aspecte feia que la relació entre neboda i oncles no sempre fos fàcil, per això mateix, escoltant com la Tèia parlava de la tia Emma i de l’oncle Henry i com els trobava a faltar, a nosaltres, els nens d’aleshores,  ens venien al cap avis i oncles que ens estimaven per sobre de tot i gaudien amb els nostres jocs i veient-nos créixer.

     Per cert, vull remarcar un aspecte que a primer cop d’ull sembla que no hagi de tenir importància, però us asseguro que és importantíssim: abans de començar l’espectacle, el xivarri de la canalla que omplia el teatre era considerable – lògic -, però des del moment en què s’alçava el teló, el silenci s’ensenyoria de la sala i ningú, absolutament ningú no gosava ni tossir.

     El repartiment el formaven Núria Riera, Adrià Frias, Susanna Gràcia, Ferran Herrera, Jordi Huguet, Jaume Jovells, Maria Teresa Robert, Jordi Vera i Pere Yter.

     El resultat fou, un cop més, espectacular, perquè si una cosa caracteritzava els muntatges de “U de cuc” era, sens dubte, els impressionants devessalls d’energia que els seus components vessaven al damunt de l’escenari de principi a final de cada funció. A partir del moment en què s’alçava el teló i una bafarada d’aire gèlid feia petar de dents a tots els qui sèiem a primera fila, els actors sortien a deixar-s’hi el fetge damunt de les fustes, i per això mateix totes, absolutament totes les interpretacions, a més d’úniques i irrepetibles, eren tan veraces i creïbles i la connexió entre actors i espectadors era tan autèntica, que jo, assegut a primera fila, absolutament entregat a allò que s’estava esdevenint al meu davant, havia de fer un esforç titànic per no saltar a l’escenari i afegir-me a la companyia i gaudir amb ells d’aquella glòria excelsa destinada a aquells privilegiats que, durant un breu i màgic espai de temps, tenen a les seves mans la immensa responsabilitat de fer-nos creure a tots els presents que tot, absolutament tot el que s’està esdevenint allà al davant és veritat.

     En acabar la funció, un servidor, amb l’ànima llampeguejant d’energia i boig per trepitjar escena, se n’anava de dret a camerinos per saludar els actors seguit de la meva àvia que amb prou feines podia contenir-me.

     Amb molt pocs mitjans, els escenògrafs aconseguien uns treballs increïbles, des de les plataformes on s’hi podien veure les rajoles grogues i que eren la base de l’escenografia, fins un monstre enorme de nom Calidaix que, perquè us en feu a la idea, es tractava d’un drac formidable fet d’escuma amb tot el llom ple de punxes tan gruixudes com els meus dits i que m’arribava ben bé a un pam de la cara, la cara d’un nen de vuit anys.

     El vestuari també era una autèntica filigrana; el que em va impressionar més, apart dels vestits de l’Espantaocells farcits de brins de palla que sobresortien de coll i mànigues, o el del lleó que era una veritable crinera, va ser la carcassa de l’home de llauna, que era una mena d’armadura de cavaller medieval amb la diferència que, per comptes de dur una espasa penjada del cinturó, hi duia un enorme setrill de llauna en forma de pistola. Qui no recorda aquelles primeres paraules de l’home de llauna quan gairebé no podia parlar perquè el rovell li havia menjat les barres i immobilitzat les articulacions:

     –Oliii! Oliiii! Aboca’m oli a la boca!

     També era una veritable i entranyable troballa en Toto, el petit gosset de la protagonista, un gosset de peluix que la Núria Riera, l’actriu que encarnava la Tèia, em va posar als braços tot dient:

     –Aiiii! Qui és, Totoooo? És en Jordiii? Mira, en Toto et ve a saludar!

     I quan li vaig demanar que em deixés veure les sabatilles de plata, la Núria em digué:

     –Ui, encara les duc posades, però vine!

     I tot seguit va deixar que m’agenollés als seus peus i que els meus dits freguessin les costures de les sabatilles màgiques de la bruixa dolenta de l’est; unes sabatilles que mercès a l’atzar calçaria una noieta vinguda de Kansas de nom Tèia. Unes sabatilles que, després d’un aprenentatge ple de perills i del tot inesperat però a l’hora necessari per evolucionar com a persona, la tornarien a casa creuant el firmament.

     Un cop més en Jordi ho volia veure tot, en Jordi volia fer tots els papers de l’Auca, en Jordi es volia passejar per tot arreu, i tots els components d’aquell meravellós repartiment, amb una paciència de sant, em duien de la mà d’una banda a l’altra de l’escenari, em mostraven tots els elements de l’escenografia i de l’attrezzo, i miraven de fer-me entendre quan intentava recrear alguns fragments de l’obra amb ells, que la funció ja havia acabat i que era hora de recollir i plegar.

     Avui, als meus quaranta-nou anys i amb 27 de professió, sóc el primer que, un cop finalitzada una funció – i sobre tot si la interpretació ha estat de les dures, d’aquelles que fan que tinguis les emocions a flor de pell -, necessito uns minuts de retir, de silenci, de no parlar absolutament amb ningú; per això mateix puc imaginar-me la sensació que devia posseir l’anima dels actors quan, rebentats després de la funció, veien aparèixer per allí un veritable huracà com jo que ho capgirava tot; suposo que era una barreja entre goig i atabalament.

     La que sí se’n va fer càrrec de seguida del que em passava per dins i em seguiria el joc fins a les darreres conseqüències, va ser la Susanna Gràcia, que interpretava el personatge de la Glinda, la bruixa bona del sud, i la protagonista de l’anècdota que explicaré a continuació.

     Des de sempre, quan he vist un espectacle, a poder ser he intentat visionar-lo dos cops: el dia de l’estrena i el segon cop pocs dies abans de la finalització de les representacions, fet que em permet veure’n l’evolució. Aquest costum ja el tenia des de ben petit, però si ara ho faig per deformació professional, de petit era únicament perquè quan quelcom m’agradava no en tenia mai prou, la qual cosa volia dir que si un espectacle m’encantava, podia arribar a veure’l fins a quatre cops sense cansar-me’n gens; la meva àvia s’ho prenia amb aquella santa resignació.

     Com ja haureu endevinat, “El gran màgic d’Oz” no va ser una excepció, ben al contrari, i després de pregar-li fins a l’extenuació que el tornéssim a veure, la meva àvia hi accedí, i dues setmanes més tard, tots dos sèiem a primera fila disposats a gaudir un cop més de l’espectacle.

     Si el dia que l’havia vist ja era potent, amb dues setmanes de rodatge l’obra havia crescut encara molt més, i jo vaig gaudir-la molt més encara.

     En finalitzar l’espectacle, quan no feia ni deu segons que havia caigut el teló i els aplaudiments del públic començaven a decandir, no em vaig poder contenir més, i delerós per anar a trobar els actors completament posseït d’entusiasme, em vaig aixecar d’un bot, i abans la meva àvia no em pogués aturar, vaig arrencar a córrer cap a l’escenari sense importar-me ni poc ni molt què o qui podia endur-me’n pel davant.

     En aquell moment jo no era gens conscient, ja no només del terrible contratemps que podia ocasionar la meva temeritat, sinó al veritable risc a què m’exposava, ja que per aquelles èpoques – no sé si encara avui és igual – l’escenari del teatre de ”Els Lluïsos de Gràcia”, per comptes de ser una superfície plana, tenia una lleu inclinació cap endavant – és a dir cap al pati de butaques -. Aquesta inclinació s’havia concebut per a facilitar la visibilitat al públic, ja que amb l’esmentada inclinació, l’efecte òptic és el de tenir l’acció molt més a prop.

     El frontal de l’escenari feia un pendís pronunciadíssim, ideal perquè algú que anés despistat i no hi pensés, es precipités de cap a la sala clavant-se una castanya formidable, la qual cosa volia dir, i no exagero, que si la caiguda d’un adult des d’allí dalt podia ser perillosíssima, la d’un nen de vuit anys i a més sense veure-hi – com era el cas – podia tenir conseqüències fatals.

     Per acabar-ho d’adobar, l’escala per pujar a l’escenari des del pati de butaques – com totes les escales d’accés als escenaris antics -, era estreta i empinada, ideal per entrebancar-se a les primeres de canvi, sobre tot si l’espectacle requeria que l’acció també tingués lloc entre el públic i havies de pujar-la o baixar-la corrents.

     Amb aquest panorama doncs, ja em teniu grimpant per l’escala de l’escenari amb l’agilitat i la rapidesa d’un gat i caminant pel frontal tot resseguint el teló ja abaixat fent gala d’un gran equilibri, amb un objectiu clar: trobar la manera d’entrar, fins que per fi els meus dits van poder separar una part del teló, aconseguint una obertura prou ample com per poder-m’hi esquitllar. Al pati de butaques, la meva àvia, amb el cor encongit, no gosava dir-me res per no provocar-me un esglai que em fes fer un pas en fals i fótre’m literalment de dalt a baix.

     Dies després, m’explicava rient com una boja – ja podia fer-ho -, que al seu costat hi havia dues senyores grans que no paraven de dir cada cop més esverades:

     –Ai aquest nen que caurà! Ai aquest nen que caurà!

     No volíeu brou, doncs tres tasses, i a la meva àvia només li faltaven els comentaris d’aquelles bones dones per acabar de posar-la dels nervis. Va intentar fer veure que no les escoltava, i així que s’assegurà que no es fixaven amb ella, sortí corrents de la sala cap a la porta d’accés a l’escenari pregant a l’altíssim que durant aquell espai de temps no em passés res.

     La gent de teatre sabem prou bé que en finalitzar un espectacle, un cop els actors han fet la darrera salutació i cau definitivament el teló, entre caixes es desferma una autèntica tempesta, corredisses, crits, abraçades, retrets perquè alguna cosa no ha acabat de sortir com s’esperava o algú voluntària o involuntàriament ha fet quelcom que no tocava, eufòria desfermada, enretirar o col·locar a corre-cuita elements de l’escenografia per a la propera funció o bé recollir-los precipitadament per a la funció que vindrà després… En definitiva, tot va a mil per hora, imagineu doncs, en mig d’aquest ball de nervis, crits i corredisses, un nen de vuit anys i a sobre invident, convertint-se involuntàriament en un element més del merder quan no fa ni vint segons que el teló ha caigut definitivament i la tromba es troba al punt més alt.

     Però ironies de la vida, qui s’entrebancà de debò no va ser precisament un servidor, sinó la pobra Susanna Gràcia, que encarnava el personatge que constituïa l’epíleg de l’obra.

     Un cop finalitzada la funció – i després de saludar -, la Susanna va retrocedir unes passes potser amb intenció de dirigir-se a tota pressa a camerinos, quan de sobte topà amb un element amb el que no hi comptava i que de poc que no la fa caure.

     En girar-se esbalaïda llançant un crit d’esglai, es quedà palplantada al meu davant durant uns segons, les seves mans entrellaçades amb les meves, de ben segur molt sobtada perquè jo, malgrat no ser un desconegut, era l’última personeta amb la que esperava trobar-se en aquell precís moment de caos, però com ja he dit, un dels elements que es desferma tot seguit un cop acaba un espectacle és l’eufòria, i com que malgrat el contratemps tots els membres de la companyia m’estimaven amb bogeria, de seguida la Susanna em va fer dos petons i una abraçada:

     –Aiiiii mira qui tenim aquíííí! Com anem, noiet? Escolta! Com has pogut entrar si està tot tancat, eh?

     I en explicar-li que m’havia esquitllat per una obertura del teló, em digué rient sorollosament i pessigant-me la galta:

     –Ah, mira‘l! Ets una mica trasto, eh? I digue’m, ja saps qui sóc jo, eh? Síííí? Qui sóc, va, digues!

     –La Glinda!

     –Síííí! Sóc Glinda, la Bruixa bona del sud! No et fan por les bruixes a tu, oi que no?

     –Noooo!

     –Aiiii que ets maco! Doncs vine amb mi, corre!

     I aprofitant que pels altaveus de la sala encara sonaven els acords de la música de l’espectacle acompanyant la sortida dels espectadors, la Susanna em voltà la cintura amb el braç, i suaument, talment com si voléssim, em conduí per l’escenari amanyagant-me i posant en pràctica unes increïbles dots d’improvisació i deixava que la bondadosa bruixa Glinda cobrés vida pròpia en una interpretació magistral que jo, únic espectador del que s’estava produint, vaig tenir l’immens goig de gaudir. Com comprendreu, em sentia com en un somni.

     Però tot en aquesta vida té un principi i un final, i els darrers acords de la banda sonora de l’espectacle es van anar esllanguint lentament com l’aire quan s’enduu les bromes cel enllà en una tarda de boira, i també s’esvaí l’encanteri.

     Quan havia durat aquell moment màgic de coneixença amb l’autèntica i bondadosa bruixa Glinda? Potser un quart d’hora, potser deu minuts… No ho sabria dir. La Susanna, que semblava estar gaudint de valent amb mi, em digué:

     –Aiiii, mira, mira, mira quina carona de felicitat! Què? T’ha agradat la funció? Perquè, tu ja l’havies vista, oi?

     –Sí, fa dues setmanes i avui!

     –Síííí? Fa dues setmanes i avui! Dos cops! L’has vista dos cops! Mare meva! És molt, eh? És molt! I què, eh, què¿, digues, digues! T’ha agradat l’obra, eh?

     –Molt!

     Amb tot això, la meva àvia ja havia entrat a l’escenari i venia ràpidament cap a mi amb cara de set déus i disposada a recriminar-me la meva temeritat – i amb raó -, però l’àngel protector Susanna, tement el xàfec que sens dubte em vindria a sobre, l’aturà amb un enèrgic:

     –¡No le riña usted!

     –Pero hija -protestà la meva àvia, que no sabia com excusar-se-, este niño es…

     –¡Mírele, mujer! ¿Que no lo vé? ¡Es feliz! No le diga nada; ahora no. Au, vine, Jordiet, vine amb nosaltres, corre!

     Mentrestant, la resta d’actors, després de recollir i endreçar els elements de l’espectacle de manera que l’escenari quedés lliure d’entrebancs, ja venien al nostre encontre abans de tancar-se a camerinos per canviar-se, i tots volien que els digués coses.

     Un dels primers a plantar-se al meu davant juntament amb la Núria Riera i en Pere Iter, va ser en Ferran Herrera enfundat encara en la seva imponent disfressa d’home de llauna, i la Susanna em preguntà divertida mentre els meus dits recorrien aquella autèntica armadura medieval:

     –Qui és, eh? A veure si ho saps!

     I jo, orgullós de mi mateix perquè l’havia reconegut de seguida:

     –L’home de llauna!

     I en Ferran Herrera:

     –Síííí molt béééé!

     I com és de suposar, la meva àvia, veient la deferència i l’amor amb què em tractava tothom, donà de seguida per tancat l’incident, però la tranquil·litat duraria poca estona.

     Com sempre, en Jordi volia veure-ho tot i tenir-ho tot a les mans, i la coronació d’aquella tarda – i mai millor dit – s’esdevingué quan un servidor preguntà a un dels membres de la companyia, ara no recordo a qui, si em deixarien veure la corona de rei que “El gran màgic d’Oz” li col·locava al lleó coronant-lo com a Rei. Tot seguit es van apressar a satisfer la meva petició, i en un no-res tenia al cap una preciosa corona de cartró platejat, i és clar, jo vaig demanar, com tots els nens de la meva edat:

     –Que me la puc quedar?

     Sens dubte el més prudent per part de tothom hagués estat dir-me que no de seguida i fer-me entendre que allò era una peça de l’attrezzo i que s’havia de desar de seguida, però per comptes d’això em digueren:

     –I tant que sí, home, te la regalem, només faltaria!

     I ja em teniu, un cop havent-me acomiadat de tothom, sortint al hall del teatre de la mà de la meva àvia més content que unes pasqües i lluint amb el cap ben alt la corona de rei que m’havien regalat, i és clar, la gent que en aquell moment era al hall deien en veure’m passar:

     –Ooooh! Quina coroooonaaaa!

     Amb el que no comptava era topar-me nas contra nas amb en Pere Yter que en aquell moment també era al hall i es dirigia a la sala per recollir les seves coses, i en veure’m amb aquella corona que mai s’hagués hagut de moure del seu lloc, m’aturà en sec i em preguntà visiblement molest:

     –Qui ha agafat aquesta corona de la maleta d’El màgic? Qui ha estat? Vull saber-ho ara mateix, que li llançaré un encanteri!

     La meva àvia, pobra dona, que amb allò darrer ja havia completat de sobres la quota d’ensurts i imprevistos de la tarda, i entenent perfectament l’enfaristolada d’en Pere, em digué baixet:

     –¡Dásela, Jordi, hombre, que la necesitan!

     Però en Pere, que sempre ha estat un tros de pa beneït, i malgrat la contrarietat que suposava que algú li hagués remenat l’attrezzo sense ell estar-ne al cas, en veure que em disposava a entregar-li la corona amb aquella cara de gat escaldat, m’aturà de seguida i em digué tocant-me el cap:

     –No, home, no, i ara! Oi que te l’han donada? Doncs ja està, és ben teva! Però és clar, si jo no ho sé…

     Jo en aquell moment, com és natural, no vaig comprendre que el que volia dir en Pere era que si no m’arriba a veure amb la corona posada, provablement no hauria sabut que l’esmentada corona no era a l’attrezzo fins poc abans de començar la propera funció o, en el pitjor dels casos, en plena funció, i la gent de teatre sabem massa bé que un objecte d’attrezzo extraviat just en el moment en què es necessita – és a dir, en plena representació -, suposa un daltabaix tan monumental que fins i tot pot arribar a obligar a canviar el curs d’una escena important amb el risc de que per culpa d’aquest imprevist, tota l’obra se’n vagi a l’aigua. Per això mateix, no vull ni imaginar la bronca que de ben segur en Pere devia etzibar-li a qui tingué la genial idea de regalar-li la corona a en Jordi sense estar-ne ell al cas mentre la meva àvia i jo sortíem del teatre i miràvem de trobar un taxi.

     Com ja us podeu imaginar, durant una colla de dies, no em vaig separar d’aquella corona ni tant sols per dormir, fins que finalment, i com no podia ser d’altra manera, va acabar trencada.

     Avui, ja a la ratlla dels cinquanta, mentre deixo que els ressons d’un temps que ja no tornarà poblin el meu record, no em puc estar de pensar com n’hauria estat de meravellós que aquella corona hagués sobreviscut als embats dels anys i poder-la tenir ara a les mans mentre escric aquestes ratlles. Provablement ara estaria velleta i atrotinada, però seguiria conservant la màgia d’aquell gloriós diumenge de teatre.

     Jo encara no sabia que aquell meravellós “Màgic d’Oz” seria el darrer muntatge dels meus estimats amics de ”U de cuc” que veuria, ja que faltaven pocs mesos perquè la meva vida encarrilés les meves passes lluny de ”Els Lluïsos”. I voleu que us ho digui? Més m’estimo no haver-ho sabut aleshores, perquè no ho hagués pogut suportar.

     Tretze anys després, un servidor entrava a formar part de la companyia “Radio Arte” dirigida per Juan José Moscoso, especialitzada en l’enregistrament d’espais dramàtics per a la ràdio. Aquell mes de novembre de 1995, a en Juan José Moscoso se li va acudir la gran idea d’enregistrar “Quo vadis”, novel·la de l’autor polonès Henryk Sienkiewicz, que narra la persecució i extermini dels cristians a Roma sota el mandat de l’emperador Neró.

     Com us podeu imaginar, a les convocatòries s’hi aplegava un autèntic munt de gent a l’estudi de gravació, i fou precisament en una d’aquelles convocatòries en les que els presents semblava que estiguéssim en una llauna de sardines, i aprofitant que fèiem una petita pausa, quan un dels actors que es preparava per gravar i que, ironies de la vida, el seu nom era Francesc Alborch, se m’acostà i em preguntà:

     –Perdona… Potser em confonc, eh?, però… Tu ets en Jordi, oi?

     –Servidor de vostè.

     –Oi que tu venies de petit amb la teva àvia a veure els muntatges de ”U de cuc” a “Els Lluïsos de Gràcia”?

     –I tant que sí! No em diguis que hi eres!?

     –Que si hi era? O i tant que hi era, nano! Jo era el dire!

     Encara avui se m’omplen els ulls de llàgrimes recordant la immensa abraçada que ens vam fer davant de la resta de convocats que a l’instant aturaren les tertúlies i ens miraven encuriosits. En Juanjo, el director, contemplava l’escena atònit i ens preguntava:

     –¡No me digais que os conocíais!

     I en Paco i jo, vinga a explicar-li anècdotes d’aquells gloriosos temps, anècdotes que tothom escoltava admirat. Quants records em van venir de sobte!, i en Juanjo no feia més que dir:

     –¡Qué barbaridad! ¡Madre mía! ¡Qué barbaridad!

     Anys després, i gràcies d’una banda a incorporar-me de ple a la que avui és la meva professió, i també a les noves tecnologies, he anat repescant antics amics d’infantesa i peces valuosíssimes del meu patrimoni personal.

     I va ser així com un dia, navegant per Internet, vaig descobrir per casualitat el web ”Udecucteatre.cat”, fet que em permeté contactar immediatament amb en Paco Alborch qui, després d’una llarguíssima conversa telefònica passada la mitja nit – no és broma -en la que els records tornaren a emergir del pou del temps, em proposà escriure les meves vivències amb la companyia.

     Us asseguro que no ha estat fàcil destriar el gra de la palla, doncs aquella època va ser realment intensa, però aquí em teniu, escrivint aquestes ratlles, amb les quals vull tributar el meu més humil i sentit homenatge a aquells companys de professió que van contribuir amb el seu granet de sorra a una infantesa tan intensa i feliç, que si ara em preguntessin si per un moment voldria tornar-hi amb tot el que sé ara, a qui m’ho demanés li preguntaria immediatament on he de signar.

     “A totes i a tots, us dono les meves més efusives gràcies per aquells moments de màgia, i també us demano disculpes per algun contratemps que, sens dubte us devia crear amb la meva energia desbocada. Us juro que sempre us duré al cor”.