Josep Massagué

“El Somni de Bagdad” es una magnífica peça de teatre, divertida, trepidant. Una verdadera aventura oriental exòtica i rutilant, en magnífic technicolor . Quan U de cuc va voler posar-la sobre d’un escenari, jo vaig ser el decorador i el figurinista, o sigui, el que fa els decorats i dissenya i cus els vestits pels actors i bescanviar-los per princeses, galants aventurers, sultans malignes i soldats bestiotes. Jo vaig disfrutar moltíssim i m’hi vaig abocar en cos i ànima, i “El Somni de Bagdad”, a canvi, em va donar dos moments cabdals en la meva vida.
L’estrena al Teatre Romea, va ser un veritable somni.

La reposició un any després, en canvi, va ser un veritable malson.
Per aquest dia, de nou al Romea, en Paco, el “dire”, em va suggerir que, per tal de donar al espectacle un aire mes real, de “Producció Hollywoodense”, podria interpretar el paper de Director de la Pel·lícula, el Cecil B. de Mille dels Deu Manaments. Un paper, cal dir-ho, sense text, amb una actuació “ad libitum”, i per el qual m’havia vestit amb tots els ets i uts: Botes altes de muntar a cavall, gorra de tweed, camisa a quadres i una fusta a la ma.
Un paper força important i de molt de lluiment!!
Em va faltar temps per dir que sí, vanitós com jo era, pensant que allò de sortir a escena eren faves comptades i que em divertiria molt.
Va arribar l’esperat dia del meu debut.
Aquell dia, com era habitual, el teatre era ple de gom a gom de nens i nenes, amb els pares, mares, avis, avies, tiets i tietes, padrins i padrines, i veins i veines del barri o del replà de la escala.

A la seva llotja, tots els membres de CAVALL FORT, i amb ells, el seu cap visible, en Martí Olaya, es disposaven a gaudir del espectacle que U de cuc , amb la seva garantida profesionalitat i eficiencia, els anava a oferir.
La obra va començar amb els versets del Cec, tot barbut i amb la seva túnica blanca i el seu gaiato, i que tota la companyia saviem de memoria ( versets que, quan el paper va caure en les mans del Jaume Jovells, els va fer seus i van quedar com la seva marca de fábrica): “Bona gent que m’escolteu… això és Bagdad, esplendida i rutilant, l’omple, però, la miseria…”
Endavant la funció…

Tot anava lliscant la mar de bé, entre aplaudiments i crits d’entusiasme del públic.
En arribar el moment en que, tot fent un màgic joc escènic, es mostra el rodatge de la pel·lícula, i que ve donat per la interrupció al escenari (“set”), del Director, en Cecil B. de Mille, empipat com una mona amb la actriu que interpretava el paper de Princesa Zulema, l’actor, o sigui “JO”, mort de vergonya i de nervis, vaig sortír a escena i per saltar pel damunt de totes les pors que duia a dins del cos, vaig començar a engegar pel broc gros, tot un seguit de renecs, insults, i paraulotes a l’actriu, a la resta d’actors, als tècnics i quasi bé a tot el públic de la platea.
Gesticulant com un caribe, amb la fusta a la ma, fent gambades amunt i avall del escenari, tenia a tota la companyia inmovilitzada, aterrida i, vull creure, astorada, de la meva meravellosa interpretació del Cecil B. de Mille.
Tothom, menys en Martí Olaya que contemplava l’escenari, petrificat i amb ulls de no donar credit al que estava veient i, sobre tot, al que estava escoltant.
La resta de l’obra, va anar perfectamente, com era habitual a U de cuc, encara que sense l’esclat de geni que aquel actor novell, o sigui, “JO”, havia donat a la “seva escena”.

Al acabament de la representació, apagats les llums i els aplaudiments, i després de les salutacions als amics i les families, amb els braços plens de rams de flors i capses de bombons, i ja reunits al escenari, l’equip de “CAVALL FORT” va pujar a felicitar la Companyia. En un momento donat, en Martí Olaya, molt discretament, va prendre pel bras al Director, en Paco, i el va dur a un racó de l’escenari i, tot repetint que la funció li havia agradat moltíssim, va suggerir-li que, potser, en aquella escena del Cecil B. de Mille emprenyat i desencadenat, potser, va dir, no calien pas aquell reguitzell de renecs, aquell munt d’insults i de paraulotes i tantes amenaçes amb la fusta, com si fos un Comandant de la Legió Estrangera boig.
L’endemà, també molt discretament, en Paco va dir-me que, potser, no calia que, en properes funcions, sortis el Cecil B. de Mille. M’ho esperaba, i ho vaig entendre i, fins i tot ho vaig agraïr.

&&&

I ès per això que, a partir d’aquesta reposició al Romea, jo ja només tenia com a feina, la de tramoïsta encarregat d’arrossegar plafons, dunes, palmeres i arcades moresques.
Tanmateix, en una següent matinèe jo em trovaba tan malament com la de la reposició, allá mateix, al Teatre Romea. Millor dit, em trovaba molt pitjor. Molt i molt cansat. Del tot esgotat. Jo crec que, fins i tot, tenia febre.

Va arribar la escena del Oasi. Un decorat precios amb un munt de dunes, sorra, palmeres,… una, dues, tres, quatre, cinc palmeres! ¡Será per palmeres! I aquí em teniu, arrossegant palmeres amb tota la meva ànima per col·locar-les a lloc de pressa… de pressa.
El Cap de Tramoia del Romea, el simpàtic Jordi Pedrola, va donar el senyal de sortida de l’escenari per a tothom. Tothom no. El pobre i degradat Cecil B. de Mille, o sigui, “JO”, estaba al darrera d’una palmera, agafat al tronc amb totes les seves forces, i perdent, per moments, el mon de vista. Vaig deixar-me caure a terra, poc a poc, amagat al darrera de les plantes exòtiques del oasi. Ni cas dels crits del Pedrola ni dels actors que ho feien des de les caixes (fora de l’escenari, vull dir).

Teló amunt i ja tenim al Stuart i l’Aixa, a lloms dels seus cavalls, arribant esgotats al oasi a refer-se una mica de la seva salvatge cavalcada pel desert.
Discretament, mentres, entre sospirs i abraçades, es deien el que tocaba que es diguessin, s’apropaven de tant en tant a la palmera i miraven a cua d’ull, què feia el Massa, amagat allà al darrera.

Quan va ser l’hora de la entrada a escena dels malvats soldats, sicaris del Sultà que anaven a la recerca dels pobres Aixa i Stuart, ells també varen demostrar força pietat o potser curiositat per saber el que estava fent el Massa, allà, al darrera de la palmera.
En aquells moments, jo ja ni m’enterava on era, ni tan sols si estava al Teatre Romea.

La funció va anar lliscant sense cap entrabanc. Va arribar el final. Algú em va aixecar, em va posar la jaqueta i em va dur a la porta del teatre. Qui fos, em va ficar a un taxi i així vaig arribar a casa.

Els pares i germans, en veure’m entrar al menjador, on eren tots asseguts, esperant-me per dinar, amb aquella cara (groga) i aquel posat de malalt, al momento van dur-me al llit i varen cridar al metge.

Per fer-ho curt, havia canviat el paper d’actor revelació del dia de la reposició, per una magnífica Hepatitis nova de trinca.