ELS LLUÏSOS DE GRÀCIA
UNA DECISIÓ ARRISCADA
Com ja s’ha exposat en un altre bloc d’aquesta història, una de les aspiracions bàsiques del grup era aconseguir un local, un teatre on establir-se, on assajar amb normalitat, poder desar el seu bagatge tècnic i artístic, i oferir els muntatges teatrals amb la màxima qualitat, tan els seus com els d’altres grups; a més de promoure noves i diverses activitats.
El 1978, van poder consolidar la seu administrativa gràcies a Josep Massagué, que els va oferir compartir l’espai i el lloguer del seu estudi d’escenògraf, situat en un entresol del carrer Diputació.
La presidenta volia revitalitzar el teatre, una de les activitats importants de l’entitat. Disposaven d’una sala de tres-centes localitats, un escenari esplèndid, amb pont practicable, un telar notable i les corresponents instal·lacions complementaries i també, una cabina amb tot el material necessari per poder projectar pel·licules de 35 mm.
La Teresa, convençuda de la serietat i la motivació del grup, va veure amb bons ulls cedir, de forma compartida, aquestes instal·lacions a canvi de que les mantinguessin en bon estat i se’n fessin càrrec de la programació els cap de setmana, representant les seves obres i també les d’altres grups. S’acorda una quantitat per cada vegada que es faci una representació pública, per cobrir les despeses del local.
LA INCORPORACIÓ DE LA GENT D’U DE CUC A L’ENTRAMAT D’ACTIVITATS D’ELS LLUÏSOS, compartint les instal·lacions teatrals, no va estar exempta de dificultats: no eren socis, no podien ser-ho, ja que perdrien la seva autonomia de gestió; estaven “acollits”, només, per la bona voluntat de la seva president. Aquesta situació, tot i que també van haver col·laboradors, va representar un punt de fricció i enfrontaments constants amb alguns membres de l’entitat.
Malgrat aquests esculls, els components d’U de cuc van seguir endavant plens d’il·lusions i bons propòsits: volien aconseguir un nou i dinàmic servei pel barri de Gràcia i per a la ciutat. D’entrada, van netejar i pintar les dependències disponibles. Van agençar els camerinos amb miralls reciclats i una il·luminació adient; van incorporar, instal·lar i compartir tot el seu considerable bagatge tècnic de llums i so. Els de Drac Màgic, que es van incorporar al equip per encarregar-se de les activitats cinematogràfiques, també van treure la pols i van possar a punt el material de la cavina de projecció. I, sense abandonar el local del carrer Diputació, seu administrativa del grup, van poder preparar els nous espectacles amb les condicions (físiques i materials) imprescindibles per tal d’obtenir els millors resultats. Volien reproduir el mateix que havien vist en altres capitals europees.
ARA BÉ, COM A GRUP TENIEN IDENTITAT JURÍDICA, però com a gestors del pretès Centre d’Espectacles no en tenien cap: no podien oferir, als possibles patrocinadors, cap garantia de permanència i continuïtat en Els Lluïsos; la seva junta no va voler mai signar cap document que els hi confirmes oficialment la cessió o el lloguer temporal de les instal·lacions; la qual cosa va dificultar l’obtenció de subvencions. Així i tot, van acceptar treballar-hi amb aquesta espasa de Dàmocles damunt dels caps.
Però, U de cuc va complir amb el pacte: Els Lluïsos van aparèixer a les cartelleres infantils, amb programes de teatre i cinema els cap de setmana i organitzant moltes altres activitats els dies laborables, per als escolars. Aquestes activitats van ser l’inici del desitjat Centre (Estable) d’Espectacles per a Nois i Noies que, sense cap suport econòmic confirmat, van inaugurar oficialment el novembre de 1980. Drac Màgic s’encarregave de la selecció i de la projecció de les pel·licules adients; la majoría procedents de païssos de l’Est, però doblades al català gràcies a les gestions de Cavall Fort.
Des del primer moment, Victor Suañez actor del grup, es va fer càrrec de la gestió i programació del centre. Sense la seva constant dedicació aquest projecte no hagues anat endevant. Lisa Coca, un altra actriu del grup, va dissenyar el logotip: una finestra oberta amb una cortina plena d’estels.
A PESAR DELS EXITS OBTINGUTS EN TOTES LES ACTIVITATS, cada temporada tenia uns dèficits que eren absorbits pel grup, gràcies a les aportacions que rebien de les actuacions que feien en altres llocs. Com que la descapitalització s’anava agreujant per la manca d’un finançament oficial fixo, i pel fet de no disposar d’un contracte d’arrendament signat, van intentar resoldre-ho prenent la forma de Societat Anònima: gestora i organitzadora d’activitats, a qualsevol lloc. També, en un altre moment , van intentar traslladar-se a un nou local/teatre, però tampoc no van aconseguir l’esperat ajut institucional necessari