A LA RECERCA D'AUTORS I TEXTOS
Muntatges com a fets socials
(Transcripció literal de les plantejades el 1972)
A través de la creativitat, espectacularitat i diversió dels seus espectacles, el grup intenta oferir i suggerir als joves espectadors noves oportunitats de reflexió sobre actituds, temes i esdeveniments que puguin continuar complementant la seva formació humanística i mirar de no coaccionar ni reprimir la seva pròpia capacitat de decisió.
Encara que hi ha una franja d’edats preferents, no per això en queden excloses les altres, ja que es procura abastar-les totes de la manera més àmplia possible. I, així, propiciar que totes les edats hi trobin al·licients significatius que motivin a completar la informació rebuda, amb la col·laboració de pares i/o educadors.
Els temes escollits en el seus muntatges són presentats en un llenguatge ric però planer
S’ha procurat de representar la vida amb tota la seva complexitat: homes i dones reals, amb iniciatives, sincers sobretot, (La cendrosa ventafocs), però, amb tots els defectes i virtuts que els són inherents (El gran màgic d’Oz). No s’ha volgut mai disfressar els aspectes de la sexualitat (L’auca del marrec tossut, Contes de la vora del foc), ni les relacions home-dona des de vessants diferents (Els lleons de sorra). No s’accepta el masclisme institucionalitzat i s’interessa per aconseguir una certa desmitificació dels “súper-qualsevol –cosa” (Supertot, Els lleons de sorra, Miles Gloriosus). Ha procurat la sensibilització en temes ecològics (Mediterrànea, Mediterrànea!, El neguit d’en Patufet).
Ha mostrat les conseqüències de l’explotació de l’home per l’home (Els dos Klaus), i les dificultats per aconseguir el lliure albir (El Quixot, La ventura de Pinotxo) … Considera aquests temes apropiats per a nens i nenes entre els set i els dotze anys, unes edats molt importants atesa la seva capacitat receptiva. Pel que fa a les obres destinades a edats inferiors i superiors calen uns plantejaments diferents, per als quals les característiques dels muntatges del grup no serien adequades, si aquests espectadors no assistissin acompanyats d’algun familiar o educador.
Procés de selecció i posada en marxa de les obres
• Les obres o temes inicialment interessants es llegeixen i, posteriorment, es comenten entre els membres del grup i els seus assessors pedagògics.
• Es llegeix una sinopsi de l’obra escollida a diverses escoles i per a grups d’edats, a tall de prova, per tal de copsar, així, les reaccions dels nois i noies.
• Es discuteix l’argument per tal de comprovar-ne la intel·ligibilitat.
• Es demanen tota mena de suggeriments sobre el desenvolupament de l’acció, personatges, decorats, vestuari, cartells, colors, etc.
• Un cop aprovat el text, es presenten tres exemplars del mateix a la “Dirección General de Teatro y Espectáculos, del Ministerio de Cultura”, per a la seva revisió i conseqüent qualificació de les edats del públic que consideraven més adients: “Para todos los públicos”, “Para mayores de catorce años” i/o “No adecuado”
• Paral·lelament, l’equip d’actors, al local d’assaigs, fa improvisacions sobre el tema de l’obra i, també, per tal de trobar el millor repartiment per a cada personatge.
• Es confecciona un dossier de cada obra, com a eina per a ús del professorat prèvia i/o posterior a la representació. Al dossier s’hi desenvolupen i amplien els diferents punts i/o temes de la proposta.
Tot aquest seguit de passos estan orientats a aconseguir el màxim rigor en els muntatges, d’acord amb els objectius proposats i amb el model de teatre del grup.
(Fi de la transcripció literal de les consideracions prèvies)
Cal disposar d’un local fix
Per avançar en tot el que s’ha exposat anteriorment, un dels principals objectius del grup és el d’aconseguir un local fix, suficientment conegut i ben situat, que faciliti l’assistència habitual dels espectadors, i oferir-los els muntatges programats amb la màxima riquesa expressiva, així com la organització d’un ampli ventall d’activitats artístiques en català: cinema, música, titelles i mostres de teatre d’altres grups.
Però, no será fins el noviembre de 1978, gràcies a la recomanació dels directius de la revista Cavall Fort, en que la presidenta de Els Lluisos de Gràcia els hi va oferir la possibiliat de compartir las instal·lacions del teatre de l’entitat, a canvi de gestionar la programació dels caps de setman, quan van percebre la possibilitat d’aconseguir la pretesa estabilitat.