Origen dels cicles de teatre Cavall Fort
Entre febrer i març de 1967, s’havien inaugurat els Cicles Cavall Fort, al teatre Romea de Barcelona. Aquests Cicles eren organitzats per la revista, per a nois i noies, del mateix nom. El primer exemplar va aparèixer el 1961, i poc temps desprès va ser considerada una de les millors publicacions europees de l’especialitat. Tant la revista com els Cicles de Teatre eren unes eines potents al servei de la lluita per a aconseguir que la llengua catalana pogués arribar als nois i noies; i, a través del teatre, apropar-los la llengua parlada mitjançant uns textos exempts de barbarismes i construccions sintàctiques alienes.Característiques del teatre de Cavall Fort
Vet aquí un resum de les que va exposar Joaquim Carbó a les pàgines 10 i 11 del seu llibre El Teatre de Cavall Fort (1975).
“Cavall Fort no fa teatre: el promociona. […]
Cavall Fort no fa teatre sol: des del primer moment compta amb diverses col·laboracions. […]
El teatre per a nois i noies és popular. […]
El teatre per a nois i noies no és un subproducte teatral:
Algunes de les obres representades no han estat creades per a un públic infantil o juvenil, sinó que han arribat als cicles després d’obtenir merescuts èxits en el seu recorregut pels circuits del teatre independent. Però on s’ha vist de debò l’esforç i l’autèntica dedicació als infants ha estat, per tant, en els espectacles creats especialment amb aquesta finalitat. No serà difícil imaginar quin ha estat el nivell artístic, ideològic i de compromís, si entre els participants habituals podem trobar professionals de la categoria de: Maria Aurèlia Capmany, Francesc Nel.lo, Fabià Puigserver, Francesc Balcells, Josep Massagué, Josep M. Benet i Jornet, Núria Duran, Enric Casamitjana, Josep Anton Codina, Joan Borràs, Joan Ribas, Ramon Ribalta, Carme Sansa, Ricard Salvat, Salvador Fité, Ovidi Montllor, Jaume Batista, Yago Pericot, Nadala Batista, Josep Vallverdú, Xavier Romeu, Joan Baixas, Maria Jesús Andany, Jaume Vidal Alcover i tants d’altres que han escrit, dissenyat, dirigit o interpretat obres originals, o bé han posat llur intel·ligència al servei de Plaute, Shakespeare, Molière, Thackeray, Sartre, Cervantes, Goldoni, Schiller, Dürrenmmatt, Racine, Olmo, Carroll…
Conclusions d’en Martí Olaya
A les pàgines 13 i 14 de El teatre de Cavall Fort. (1975) […] “A mitjans dels anys 60, a Barcelona s’hi movien grups de teatre independent, amb inquietuts molts similars a les nostres, que van veure de seguida que fer teatre per a nois i noies no era fer teatre “per entretenir criatures”.
Aquests grups van acceptar de bon grat – com a amateurs, com a gent que estimaven el teatre – la possibilitat de disposar d’un teatre, dels seus serveis i de la difusió a través de la Revista i dels diaris, per estrenar els seus muntatges. […]
L’entesa entre tots va ser perfecta. Fins i tot en el terreny inevitable de les obligades despeses: els grups que actuen han de poder cobrir-les sempre, si no totes, una part dels seus muntatges en estrenar-lo i tenir l’oportunitat d’acabar d’amortitzar-lo fent representacions a d’altres poblacions”.
El teatre per a nois i noies atrau l’atenció de la crítica
En Matí Olaya rebla: “Conscients del que poden representar aquests cicles de cara a la creació d’un públic i d’unes formes teatrals noves, els crítics més preocupats per aquesta renovació o pel teatre en general han dedicat llur atenció, amb regularitat, a cada estrena.
Salvador Corberó i Xavier Fàbregas han donat fe dels encerts i dels errors de cada obra i dels qui l’havien muntada. També ho van fer Joan de Sagarra, Jaume Melendres, Aurora Diaz Plaja, Gonzalo Pérez de Olaguer, Àlex Broch, Joan Anton Benach, Joaquim Vilà i Folch, Guillem Jordi Graells, Joan Castells, Josep Mª Loperena, Josep Sandoval…
És imprescindible fer destacar també l’atenció constant de dos professionals de la informació: el fotògraf Pau Barceló, autèntic arxiu de la vida catalana, i Josep M. Serra, el dibuixant que cada dilluns expressa plàsticament al “Full” el seu divertit comentari de l’obra estrenada”.
Proposta de Jocs a la sorra per als cicles Cavall Fort
Quan, després de nombroses i gratificants experiències teatrals -fins i tot al sud de França; amb la inauguració del Capsa com a teatre…- el grup Gogo va “abaixar el teló”, una part dels seus components, ja com amics, van intentar continuar amb el lema de Jocs a la sorra, continuant investigant noves possibilitats del llenguatge teatral. Però, sense un local /teatre, més o menys fix, on assajar i presentar els treballs, els seus esforços anaven perdent intensitat. Tot i així, de tant en tant, aconseguien cert reconeixement del públic (Festivals de Teatre, a Sitges, a l’Aliança del Poblenou…).
Mentre es movien en aquest ambient d’incertesa, es van assabentar de la notable projecció i acceptació que tenien els Cicles Cavall Fort, i es van plantejar la possibilitat d’oferir-los un muntatge del grup.
La idea d’una història de Catalunya divertida i, amb l’empremta satírica d’en Santi, amanida amb un grapat de cançons, va engrescar els seus components. Es titularia Catalunya, conte i colors. El muntatge seria col·lectiu. Només amb els pocs actors que es mantenien ferms…
Acceptada la proposta, es va delegar a Francesc Alborch la presa de contacte amb Martí Olaya, responsable dels Cicles (programació, selecció de grups i texts, etc.) La intenció era poder participar en l’Onzè Cicle que tindria lloc del 9 de gener al 5 de març de 1972.
En Martí Olaya ho recorda així
A la pàgina 413 de Espectacles per a nois i noies a Catalunya (2008) diu: «Des que vaig rebre la petició de Jocs a la sorra, fins una setmana abans de la data que els havíem adjudicat, vaig mantenir converses telefòniques amb en Francesc Alborch, portaveu del grup. De primer, il·lusionat amb l’oportunitat que els havíem ofert, però, a mesura que s’acostava el dia de l’estrena estava cada cop més amoïnat perquè el muntatge no avançava com estava previst. Finalment em va comunicar —disculpant-se amb educació i contrarietat autèntica— que l’estrena de l’obra proposada s’hauria d’endarrerir una temporada més, si fos possible. Segons sembla era una història de Catalunya escenificada, cosa que explicaria que mai no s’acabés d’escriure».
En Joaquim Carbó va deixar constància d’aquest fet
A la pàgina 37 d’El Teatre de Cavall Fort (1975): […] “ En uns moments en què el teatre aconseguia atraure nous nuclis d’espectadors, el teatre per a nois i noies semblava confirmar aquesta revifalla amb la reunió, en aquest Onzè Cicle, del màxim d’atots del teatre independent: L’Oliva, La Faràndula de Sabadell, Proscènium, Claca, L’Aula, NGTU, Jocs a la sorra, EADAG…
Però el que hauria pogut ser el Cicle més important i variat fins el moment es va convertir, per diversos factors, en un inquietant interrogant sobre l’esdevenidor d’aquest teatre. De les quatre obres noves previstes, només en va arribar La caputxeta i el llop, ja que dues de les altres —la del mallorquí Alexandre Ballester i la d’Avelí Artís Gener, Tisner— no van merèixer l’aprovació de la censura.
Mentre que la tercera, Catalunya, conte i colors, muntatge col·lectiu a què s’havia compromès Jocs a la sorra, sobre una idea de Santiago Sans —un dels homes de Gogo, i en aquells moments crític un bon punt impertinent a Destino— no va anar més enllà de la idea”.
A El gran claus i el petit claus al Romea, en Martí Olaya ho exposa així
A la pàgina 413 d’Espectacles per a nois i noies (2008): […] “Poc temps després de l’anulació va arribar una nova trucada d’en Francesc Alborch per oferir, com a rescabalament, i amb ell com a responsable directe, el muntatge d’un conte d´Andersen.
S’havia guanyat la confiança amb serietat i reconeixement, i es donava per feta la vàlua de la seva feina. (Expliquem l’anècdota perquè en vint anys de programació de teatre per a nois i noies, més d’una vegada no les teníem totes a l’hora d’arriscar-nos a fer debutar un grup nou).
Finalment, Jocs a la sorra va debutar en el Dotzè Cicle, al teatre Romea, el 29 d’octubre i el 5 de novembre de 1972, amb l’obra El gran Claus i el petit Claus, en versió de François Salvaing, traduïda per Jaume Melendres.
Des del començament es va mostrar com un grup “diferent”, que elaborava els seus muntatges des del punt de vista de l’espectacle, i en què el text, la direcció, la interpretació […] els moviments, els decorats, l’utillatge, la música, els llums, etc., obeïen a uns objectius prèviament establerts, i on mai faltava la idea d’innovar un gènere on podia semblar que ja estava tot inventat”.
Primers comentaris sobre el grup: en Joaquim Carbó puntualitza
A la pàgina 38 de El teatre de Cavall Fort (1975) […] “La seva presència ja seria permanent en els espectacles per a nois i noies, tant en el Romea com en totes les ocasions que sigui possible escampar-se pel país, els caps de setmana, gràcies als circuits promoguts pel moviment Rialles.
Jocs a la sorra introdueix una nova sensibilitat en els seus muntatges. Té un interès a lluitar contra el vedettisme teatral: en les seves primeres actuacions, àdhuc s’estaran de rebre l’aplaudiment del públic al final de la representació, i no permetran que s’aixequi el teló ni una sola vegada després de finalitzar l’espectacle.
Més endavant, però, cediran en comprovar, potser, que podien contribuir a la frustració dels nois i noies que formaven, llavors, el seu nou públic, als quals no permetien esbravar-se i expressar amb naturalitat la impressió que els produïen els espectacles.
Aquest excessiu pudor, potser, es tradueix en una fredor que serà constant en les seves actuacions.
Una altra de les característiques del grup és l’interès a no presentar figures de “bons i dolents”: la gent és com és, no els hem de jutjar, i, en tot cas, són les circumstàncies, els sistemes, els que podien influir en els respectius capteniments… “
Darreres representacions com a Jocs a la sorra
A la seva primera actuació en els Cicles de Cavall Fort, amb El gran Claus i el petit Claus, hi van seguir Don Quixot de la Manxa, Un invent extraordinari i la primera versió de Supertot.
I ja com a U de cuc apareixen els catorze muntatges restants (i algunes reposicions) dels disset estrenats; més tres espectacles adreçats específicament als escolars.
Tots ells durant un període de disset anys (1972- 1989).
Això, sense comptar les altres activitats que van dur a terme durant aquest període. Tant aquestes com les teatrals estan exposades detalladament en els seus respectius blocs.