Supertot

En Francesc Alborch diu:

El meu propòsit formal d’aquest muntatge era unir dos mitjans d’espressió, “còmic” i teatre. Era arriscat però també engrescador pel que tenia de labor investigadora, i per les noves propostes escèniques que permetria oferir al públic.

La primera tasca va ser un estudi profund del llenguatge dels “còmics”, seguit d’una minuciosa tria dels seus signes i codis més significatius. Un cop assimilats, calia introduir-los en l’acció dramàtica, per  tal de retornar-los el seu sentit clarificador, i complementari, d’actituds i pensaments; i també per ironitzar sobre certes situacions en que es troben ficats els personatges que hi intervenen. Per aconseguir-ho…

• Vaig dividir el text en deu seqüències, subtitulant-les (Supertot es presenta. Mala sort, Bill. El gran drac ataca…). I cada seqüència en fragments curts, com si aquests fossin vinyetes. I, per a cada vinyeta es definia, i fixava, la gesticulació dels actors que intervenien, i la seva ubicació en l’espai escènic. L’única excepció eren les coreografies dels balls i de les baralles.     
• Era un plantejament inusual, una forma d’actuació sincopada,  molt complexa, però sorprenent i super-efectiva a nivell visual per a l’espectador. Els actors es mantenien estàtics mentre durava el fragment de diàleg  corresponent . Era com si estiguéssim mirant un seguit de vinyetes; una darrera de l’altra.  
• Vaig introduir una sèrie de retro-projeccions de diapositives 6×6, sobre una gran pantalla central, que sincronitzades i d’acord amb les accions dels personatges, permetia mostrar de forma ràpida i canviant onomatopeies, ombres xineses, “fumettis” (globus), i tot un ampli seguit dels icones més característics dels “còmics”
• Es va tenir en compte, una determinada utilització dels colors elementals en el vestuari i en l’escenografia.
• En el disseny i confecció de l’utillatge (telèfons, pistoles, etc) van predominar les dues dimensions.