13·03·2023
Quan en Francesc Alborch em va demanar, després de gairebé quaranta anys, que li escrivís alguna anècdota del meu pas per U de Cuc em van venir al cap tot un seguit d’imatges i situacions que pensava que tenia del tot oblidades, però vet aquí que ja m’hi estic posant. Per on començar? Són tantes les imatges que em rodolen pel cap… Posarem una mica d’ordre, comencem pel principi:
1979, fa pocs mesos que he tornat de la “mili” i encara estic desorientat. Algú, no recordo ben bé qui, em va comentar que a U de Cuc estaven buscant actors i actrius, a U DE CUC!!! Un referent del Teatre Independent d’aquells anys!!!
Així que, tan aviat com vaig poder, m’hi vaig acostar a la plaça del Nord. Neguitós, nerviós i amb les cames fent-me figa. Què em trobaria? Què em demanarien? I tot seguit la meva primera sorpresa i la primera lliçó apressa:
– Hola, sóc en Pere i m’han dit que busqueu actors…
– Saps pintar? Empaperar parets? Fer instal·lacions elèctriques?
– Bé, jo…, ehem…
– Au té, agafa aquest pinzell i el pot de pintura i comença a pintar aquest marc de mirall.
I un munt de gent treballant, rient i passant-s’ho d’allò més bé. De seguida em vaig trobar com a casa i, com he dit, amb la primera lliçó apressa: per fer Teatre a U de Cuc s’havia de saber treballar en equip, col·laborar i fer feines de tot tipus, perquè fer Teatre requeria disposar d’un lloc d’assaig mínimament condicionat i on representar les obres. S’estava preparant el Centre d’Espectacles per a Nois i Noies!!! I jo m’hi vaig ficar de cap!!!
Desprès, ja van venir les lectures, el repartiment de papers, els assajos, les classes de veu amb la Berta, de cos amb en Leparski, les aportacions al meu deficient català de la Isa (“no tenim que, hem de” o “en català no es tira res, es llença” que van ajudar a que no la cagués massa si havia d’improvisar), les presentacions de figurins i esbossos de decorats d’en Josep, les proves de vestuari… En fi, tot el que representava un treball professional. Sense veure un duro, però. Vaja… el que jo sempre he considerat “amateur d’amar”.
I, per fi la primera estrena: El Gran Claus i el Petit Claus. Vull mirar de no deixar-me ningú. Dalt de l’escenari l’Armand, l’Isa, l’Adrià, la Mercè, en Ferran, la Tere, en Víctor, la Susana i jo naturalment, i entre bambolines en Francesc, en Josep, en Jordi, la Carme…
Després, fer-nos un tip de matinades, carregar furgonetes, muntar decorats, actuar, desmuntar, carregar, descarregar i tornar la furgoneta (és clar, de lloguer a la casa AVIS al carrer Casanova a tocar de la Diagonal) i cap a casa que demà s’ha de treballar.
I en totes aquestes actuacions, un munt d’anècdotes i situacions “difícils”. Com aquella a Sitges a plena solana i actuant a la escala de l’Església amb tots els turistes passant a tocar nostre. O aquella altra a Vilanova i la Geltrú quan anant amb la furgoneta la Isa, l’Armand i jo (amb tots els decorats, és clar) ens perdem (encara no hi ha GPS ni per descomptat mòbils) i la resta de la companyia esperant-nos i sense saber res de nosaltres. Per fi arribem, descarreguem i muntem. I encara sort que el gran Tortell Poltrona va allargar més d’una hora la seva actuació per salvar aquella situació compromesa. Bé, tot un munt d’anècdotes.
També recordo els caps de setmana que tocava “guàrdia” al Centre d’Espectacles, on havies d’estar atenent als grups que actuaven, venent entrades, quadrant caixa,… però que al mateix temps era tan satisfactori per les relacions amb els altres grups i amb els nens i nenes que sortien il·lusionats dels espectacles.
I desprès, va venir l’aventura del Gran Màgic d’Oz! Un muntatge (on es van reincorporar en Kim i lo Jaume i van entrar la Núria, en Jordi-Lluís i en Jordi) que sempre serà especial per a mi, per tot el que vaig aprendre.
Especialment recordo les sortides a “l’estranger”, Gijón, Valladolid, Pamplona,… Al Pavelló Poliesportiu Anaitasuna on, després d’estar tot el matí fent proves de so amb els micros d’ambient que portàvem, al començar l’actuació ens adonem que no se sentia res amb el Poliesportiu ple de gom a gom. I en Jordi ens anava cridant desesperat que agaféssim els micros amb la mà. O quan tornant de Gijón ens aturem a San Sebastián a sopar i acabem assistint a un espectacle de màgia de Juan Tamariz al carrer. O a Valladolid , en una sessió inoblidable al Patio Herreriano, on a les dotze de la nit actuàvem davant un públic adult i una mica passat de “fums”. En fi, una gran aventura!
Finalment, recordo la campanya de la Caixa a les Escoles amb El Gran Claus i el Petit Clau. Cada dia era una experiència nova! Diuen que cada representació de teatre és única, cosa especialment certa quan cada dia actues en condicions diferents per no dir oposades. Un dia, fèiem els Claus en Cinemascope (l’escenari podia fer 20 mestres de boca per 3 de fons) i l’endemà, ens tocava format de butxaca (8 metres de boca per 6 de fons). Sort que l’escenografia era perfectament dúctil i s’estirava i arronsava com un Cuc juganer (gràcies Josep!). En un, havies de fer els passos llargs i de presa i a l’altre, curtets i poc a poc per arribar a temps a les rèpliques (i no sempre ho feies a temps).
Un record molt especial per a totes les persones que vaig conèixer i amb les quals vaig compartir aquells meravellosos dies!
També, és clar, van haver moments dolents, qui els recorda, però?