Ignasi Roda

EL BON RECORD D’U DE CUC

Com vaig arribar al grup U de cuc?
No ho sé ben bé. Segurament de la ma de la Carme Barberà que em va portar per fer cançons per l’espectacle “El gran Klaus i el petit Klaus”. Amb la Carme ens coneixíem per haver coincidit el 1970 al grup NGTU (Nou Grup de Teatre Universitari). Jo aleshores també formava part del grup de cançó catalana El Tricicle que des del 1967 estava format per tres germans Roda, el Frederic, l’Àlvar i jo. En Joan Oliver va tenir l’encert de batejar-nos quan ens va dir que tres Roda fan un Tricicle.
Aquell any de 1972 l’NGTU havia muntat l’espectacle infantil “Cap cap pla cap el cap del replà” d’Alexandre Ballesters, autor de capçalera del grup. Es va donar la circumstància, però que la censura va prohibir l’obra per a menors de 18 anys. Jo havia composat les cançons de l’espectacle, crec que uns 7 o 8 temes. Segurament per això la Carme em va proposar que fes les cançons del gran Klaus. Crec recordar que van ser uns 3 o 4 temes, i encara els canto, si mes no tres: “Els cinc hem nascut”, “Cançó de la setmana” i “Eren cinc cavalls”. Quan el Paco em passi el text potser me’n recordaré d’algun altre. Tinc predilecció pel tema “Cançó de la setmana” Etc.

Dilluns, dimarts, dimecres
arrosseguem l’arada.
De dijous a dissabte
també hem de treballar.

És una cançó arrossegada, seguint el ritme del llaurar i amb un contingut ben explícit que parla de l’esclavitud del treball.
El cas és que ben aviat em vaig trobar bé amb el grup, tant és així que un bon dia el Paco em va demanar de fer una substitució. La cosa es va anar animant i vaig acabar fent tots els papers de l’auca.

Recordo especialment una actuació al teatre de la passió d’Esparreguera. L’obra començava amb una subhasta de cavalls a teló tancat. Jo era el subhastador i feia participar el públic. Quin espectacle veure els nens i nenes oferir diners per un o altre cavall. De cop i volta i entre el públic apareixien el gran Klaus i el petit Klaus. El primer es quedava amb 4 cavalls i el segon amb un. La subhasta estava tancada. De cop i volta, però veig que una nena d’uns 3 o 4 anys puja a l’escenari per l’escala lateral i es dirigeix a mi. No sé si coneixeu el teatre de la Passió, però us imagineu una nena travessant-lo? Jo que li pregunto: – Què vols, bonica? I ella em diu que vol el cavall blanc. No sé com li deuria explicar que llastimosament el cavall blanc ja l’havia venut i segurament li deuria fer la promesa que així que tingués un altre cavall li guardaria. Per sort els seus pares van venir al rescatar.

Del Gran Klaus crec que vàrem fer un munt de representacions per tot Catalunya. Ara buscat per Internet he trobat aquesta referència del moviment Rialles: “Amb la col·laboració d’un grup de joves voluntaris, el 28 d’octubre del 1972 Rialles aixecava el teló per primer cop al Teatre Principal amb l’espectacle El gran Klaus i el petit Klaus, representada pel Grup Jocs a la Sorra (posteriorment U de CUC)”. Vet aquí tot un honor pel grup i pels que el formàvem.

Després del gran Klaus i el petit Klaus el Paco Alborch, director del grup, va proposar de fer una obra escrita per ell sobre el Quixot “Don Quixot de la Manxa”. Suposo que el grup deuria estar satisfet amb la meva participació musical en el muntatge anterior perquè em va demanar de fer de nou les cançons de l’espectacle. Ara no recordo massa el meu treball musical i només retinc una melodia que anys més tard vaig fer servir en un muntatge sobre la història de Cervera “Crònica de Cervera”, de l’any 1983. Em sembla que aquell espectacle estrenat el febrer de 1973 no va acabar de quallar Això sí, recordo que Rocinante era una mena de tricicle espectacular. No ho sé. El Paco m’atiarà el record.

El següent espectacle va ser “Un invent extraordinari”. El text creia que l’havia traduït el Jaume Melendres (També havia traduït “El gran Klaus i el petit Klau”) però buscant a l’arxiu de Cavall Fort he trobat que el traductor va ser en Jordi Coca. L’obra era del Gallec Euloxio R. Ruibal (1945. Orders. A Coruña). Si la memòria no m’enganya l’obra original es deia “U robo do aparello”. Buscant, però de nou per Internet he trobat que l’autor té una obra infantil que es diu “O aparello troca tempos” que en català seria “El dispositiu que canvia el temps”. No sé si quan la va escriure li va posar el primer títol i després, al publicar-la, li va canviar, ves a saber.
De nou se’m va demanar que fes les cançons, però aleshores va passar una cosa que segurament va ser transcendent per a mi. El Paco Alborch va contraure hepatitis i el grup es va quedar sense director. Reunits al garatge de casa la Carme Barberà se’m va proposar de dirigir l’obra i jo vaig acceptar, però vet aquí que, un cop a casa i mirant-me el text vaig pensar que es podia transformar en un musical. La idea va agrada i ens hi vàrem posar.

El muntatge avançava i les cançons anaven sortint, fins a unes 10, em sembla, però alhora la meva idea s’allunyava del disseny escenogràfic que proposava el Pep Massagué i el Jacobo Ruibal i això va topar amb la voluntat del grup que va decidir que s’havia de fer amb l’escenografia proposada. Si mal no recordo, la màquina del temps consistia en tres caixons bellament guarnits, amb rodes i que anaven connectats entre els tres amb tot un seguit de tubs. També recordo unes persianes de canyís que el Pep pretenia que s’aguantessin posant-les de manera ondulada, sense preveure que molts teatres feien pendent. En fi, que el muntatge va seguir i es va estrenar.

Quan he dit que aquell muntatge va ser transcendent per a mi és perquè era el primer cop que presentava un musical en un teatre. El meu primer musical l’havia escrit el 1973 i es deia “Iris” que bevia de les fons del “Hair”, amb la pretensió de parlar dels mites socials: guerra, incomunicació, violència, pol·lució, etc. “Un invent extraordinari” va ser tota una experiència que, segur, em va empènyer a seguir escrivint musicals, fins a una vintena.

Recordo les sessions de gravació als estudis Gema de Sarrià amb el Quico Romeu, l’enyorat Andreu Isern, el Lluís Vidal i Joan Elies. A l’Arxiu Digital Històric dels Espectacles del Teatre Romea el pianista Lluís Vidal no apareix, però juraria que si que hi va participar. He conservat les cintes obertes i sentir-les és força evocador. Un altre bell record és que la meva germana Txell, amb pocs anys, va posar la veu de la cançó “Si mireu” que feia al·lusió a la neu.

Precisament el dia de l’estrena, el desembre de 1973 al Cicle de Teatre per a nois i noies de Cavall Fort, va nevar. Els intèrprets van ser: Josep Maria Servitje, Anna Bosch, Carme Barberà, Sergi Mateu, Anna Sagristà, Toni Ramirez, Kiko Gutierrez, Rafel Sàez, Rafael Vidal.

Vull fer menció de tres noms, el de l’Anna Sagristà i el Rafael Vidal, provinents també del grup NGTU i el d’un jove Sergi Mateu que crec el vaig portar jo perquè l’havia conegut a Sabadell quan vaig muntar aquell mateix any “La cantant calba” amb unes alumnes d’un escola, potser les Escoles Pies? Ell i el Joan Elies que tocava la flauta es van afegir el projecte. El fet que el Sergi participés en el muntatge i que el seu nom esdevingués el nom del personatge que feia, el net de l’avi Maties, l’inventor de la màquina del temps, va fer que el 1980 remuntés el musical i el titules “En Sergi i la màquina del temps”.

Per acabar no me’n puc estar de dir que, així com l’aventura va ser per a mi un incentiu com a compositor de musicals, també va ser un xic decebedora. No es van fer massa actuacions i la meva impressió va ser que el grup no hi va posar massa interès en promocionar-la. També pot ser que el muntatge no acabés de quallar. Recordo alguna critica que parlava de desajustos i manca de ritme, però després de l’estrena no es va fer res per corregir el muntatge. Aquella va ser la meva darrera col·laboració amb el grup U de Cuc.